és evident que els intèrprets de la nova companyia Los Barlou tenen molt d’ofici. Començant per Boni però també amb l’experiència de Patillas i de Miner. Sobta que l’artista aparentment amb menys demostracions acrobàtiques i sent l’ase dels cops del trio d’artistes (que es troben amb la urgència de muntar el decorat quan el púbic ja els espera) acabi sent el que s’endugui el focus i el favor del públic. Perquè el seu astorament davant el joc de mans evident de la bola i els tres cubells, la seva rebequeria d’imitar al capatàs del tercet quan no mira i finalment la seva habilitat escapista és molt còmic. La vis còmica pot a l’acrobàcia (tot i que hi circuli monocicles, bitlles o llençaments de cubs. Mana l’humor de patacada, d’artistes quedant-se en calçotets i patint el buscat ridícul per a fer riure el públic. La comèdia té el seu ritme i si es busca massa descaradament les ganes de fer riure es falla el tret. Cal tenir un sisè sentit per trobar la dimensió de la pausa i el joc (sigui el que sigui). En aquest se tit, tiren de plomes, flors, coreografies i un cert kitsch passat almadavorià que els hi senta molt bé. És una fresca beneiteria que provoca riallades a tothom. Al Trapezi van haver d’actuar a l’Orfeó Reusenc que els hi va impedir fer brillar les bitlles i estar allunyats del públic però la comunió e (difícil en aquelles circumstàncies) es va produir provocant una catarsi molt edificant. Visca la pallassada més patètica si, al darrere, hi ha l’oïda fina d’ofici i una acrobàcia rodona que remati la peça.