Aixecar la manta. I reconèixer-se les misèries com a societat. Aquest sembla ser l’objectiu de la darrera producció de teatre verbatim de La Planeta que, ara, fa estada a Barcelona. Si en anteriors treballs el teatre documental que es construeix a partir d’entrevistes amb especialistes i testimonis d’un tabú social es va parlar dels fotògraf de guerra (El color de la llum), el suïcidi juvenil (No m’oblideu mai), el servei militar (Mili KK) o l subrogació maternal (Els diners, el desig, els drets), ara ataquen l’abús infantil. Ho fan alternant veus de psicòlegs i víctimes. I, tancant cada passi, amb una postfunció que contrasta cada cita de la peça. És un treball generós, delicat, que reprodueixen les entrevistes però eviten escenificar cap violació (com sí feia, per exemple, L’agressor, 2006, o el terrible Purgatorio de Castellucci) perquè fugen de l’efectisme dramàtic.

Daniel Feixas ha fet la dramatúrgia amb l’equip de Mitshima Produccions. Es barregen amb eficàcia els records dels testimonis amb una interpretació musical (sempre amatent i sensible, Gregori Ferrer) que dóna aire amb un parèntesi a la intensitat de la peça. Marta Montiel i Elies Barberà assumeixen una interpretació senzilla, amb una caracterització lleu dels personatges amb què s’intueix la inseguretat patida durant anys per un fet que ells no sabien verbalitzar ni hi entenien la seva toxicitat. Tampoc la societat, Només cal recordar com tothom reia les gràcies d’Infantillatges i ara, ho percebem com un abús indecent. Feixas reincideix en aquest espai de vulnerabilitats que ja va imprimir abans a La dolça Sally i El bosc, per exemple.

Un de cada 5 persones ha patit abusos. És necessari entendre que la proporció d’agressors deu ser similar. Més que estigmatitzar, Serà el nostre secret pretén assumir-ho i impulsar les entitats que miren de posar-hi remei.