Mirna Vilasís actua sola a l’escenari. Amb un fil musical que ella completa amb xilofons, platerets o fregant un morter amb un recipient de metall. En una ns sense lluna es perceben molt millor els estels fins a distingir restes de la via làctia, com les mlles que cauen al terra quan s’espolsa les estovalles d’un bewrenar al parc. El qe proposa Samfaina de colors s’allunya d’una narrivitat; es queda en la descripció., Destacant suggerents efectes de llums, de projeccions i de sorpreses.

És un retrat ue convida a imaginar quina relació pot tenir el mussol i la guineu. com sila lluma es disfraasés en forma de pandero musical, ben rodó, per enlairar-se darrere el vol del simpàtic mussol, empesa per l’udol de la guineu. en realitat, no hi ha amenaa, nbi viatge, ni trama. Tot són elements que queden suspesos a l’escena i que l’espectador en fa el seu propi croquis. També és austera en cançons (Vilasís no es pot resistir a cantar La lluna la pruna) i es limita a projecar notes i sons com qui escolta bufar el vent. Els efectes a l’escena són constants. Potser no cal tant insistècia, o en repetir una acció en cada un dels estels que fan una ombra màgica amb una llanterna. Vilasís és com una nena que li agrada compartir i desvetllar tots els trucs de màgia, per a deixar captivada la canalla. Ho aconsegueix, certament. Potser podria deixar-se influenciar per la calma d’una nit de Sant Llorenç i ralentitzart les accions. Segurament, llavors cada sorpresa tindrà més efecte. I es podrà estalviar esquitxar amb elements foranis a aquesta descripció visual i sonora.