Hi ha un abans i un després d’assistir a un espectacle de Johann Le Guillerm. Crea artilugis que ben bé podria il·lustrar els ancestres de la roda o de l’aviació al Cosmocaixa o bé que imiten el desplaçament dels insectes i ser atracció al Museu Blau del Fòrum. En realitat, és un espectacle íntim, pensat per veure’s i viure’s en directe comprovant la sistematització d’una instal·lació que sovint funciona com un rellotge suís. Però que, com la Natura és imperfecta, també pot encallar-se i obligar a recompondre l’acció. No és un error, és només una demostració de fins a quin punt la Natura exigeix paràmetres exactes per a sobreviure.

Joahn Le Gullerm es construeix a Secret un personatge primitiu. Podria recordar un Leonardo da Vinci o un Robinson Crusoe que construeix imitant la Natura. Les seves estacions tenen molt d’experimentals, d’evocatives. És l’espectador el que li dóna forma i sentit a l’exercici físic. Pot ser Sísif lluitant per pujar la pedra a dalt de la muntanya (que tornarà a caure i caldrà arrossegar-la fins a l’altre cim) en l’arrencada de l’espectacle. Pot ser un mag que crea amb la poesia i la lògica el traç dels números àrabs. En definitiva, és un ésser que lluita obsessivament per construir un element amb alçada des d’on poder pujar-se i albirar l’horitzó. No s’aturarà fins que signi una atalaia segura (construïda a base de llistons i una llarga corda). Aquest tipus de construccions recorden molt als treballs magnètics de Jordi Galí (T, Abscisse…). Galí constueix estructures que recorden als mòbils de Calder amb llistons i cordes però també amb escales i estructures de bicicleta, material amb una memòria incrustada. Com Le Guillerm, juga en el canal de la memòria de cada espectador per aconseguir que el punt de vista del seu treball sigui únic per a cadascú. El record és un element que tot ho distorsiona i ho tenyeix amb la complicitat d’un material que sigui suggerent.

Johann Le Guillerm és un romàntic perdedor, quan reivindica les minories. De fet, clama al circ per les petites coses que ja no són d’interès, que han quedat al marge. El fet que no siguin practicades massivament, les fa úniques. Aquest és el material del seu llenguatge. Necessita evolucionar constantment perquè quan un element ja el comencen a practicar altres artistes, ell necessita trobar un nou paratge a transmutar a l’escena.  Tot neix, tot evoluciona, tot mor. Aquesta és la grandesa. Filosofia i física es donen de la mà a través de la poesia visual de Le Guillerm. I, a sobre, és capaç de convocar un ampli espectre de públic, tot i que li demana ser actiu, còmplice, amb el que es viu a escena.