És un exercici complicat autocaricaturitzar-se per l’ús i abús del telèfon mòbil a l’escena. El deliri de caure en la seducció de les imatges i d’assumir els lemes dels mems com a forma d’expressar-se (que el personatge Homo APM va imposar fa uns anys) té poques contradiccions. I el teatre, sense personatges que visquin un conflicte que fa repensar-se, cau al buit perillosament. De seguida, cada tema conflictiu s’escola cadena avall (per allò de posar un vàter de mobles bar) sense reflexió. És un retrat aclaparadorament implacable i, alhora, sense sortir de gravar-se, de mostrar-se desbordants amb la necessitat de manar el relat sembla caure en un Loop, en un soroll que escanya. Les Que Queden fan veure que reprodueixen allò que fan, ensopides, un dissabte a la tarda. Ben bé com la buidor de Nao Albet i Marcel Borràs, quan encara eren alumnes d’institut i que en van fer algun recordatori a De Nao Albet i Marcel Borràs.

En l’algorisme d’escenes que apareixen com una cortina de bromes i denúncies ridícules, apareixen instants que incomoden. Perquè no sembla adequat, a priori, veure com l’ambaixador palestí a l’ONU es posa plorar per l’extermini a Gaza. Al costat de balls tiktokers estúpids pot ser insultant. Reforça el to amarg de drama social, però que no és prou contundent dramàticament, en què tot és risible o d’una narració fatalista. De fet, La Veronal també aclaprava amb el seu vídeo a Totentanz. Morgen ist die Frage. A Scroll…, cap personatge qüestiona més que un breu instant. El que podria ser una discusió sobre el dret de l’habitatge, de l’avortament, de la separació, de les drogues i la sexualitat són flaixos intermitents. Aquesta incapacitat de concentrar-se contagia també el muntatge. I confon quin és el to del treball. El públic queda molt desorientat, desamparat, potser voluntàriament

Les cinc amigues de classe mitjana, amb unes preocupacions que són més pel seu posicionament privilegiat que per la supervivència, són incapaces de trencar la seva dependència amb les xarxes. Tres tenen unes històries prou definides: l’èxit a tiktok, un embaràs imprevist i una relació tòxica i depenent, mentre que passa molt més a un segon pla l’estudiant de medecina estressada i consumidora d’estupefaents i la jove professora que massa cops es despista i deixa les companyes abandonades, probablement perquè fa temps que ha deixat de creure que són amigues reals, però no té millor alternativa, de moment. En la crueltat del joc “Se cie pero no se juzga”, s’escupen tot allò que els fa ràbia, l’una de l’altra. Però no sembla haver-hi cap reconciliació real tampoc. En aquest quadre dantesc hi ha la ressonància millennial brillant de Miquel Mas Fiol (que la temporada vinent es podrà veure al Lliure:  Càndid i Les penes del jove Werther , Els miserables), però que li falta la distància per presentar el quadre com una farsa.