Els periodistes anglesos diu que fan servir el terme “scoop” per definir aquella exclusiva que ho és de debò. És a dir, la que passa per davant de tots els altres mitjans, no la que publiquen tots alhora i es pengen la medalla. Però vet aquí que els anglesos de carrer també fan servir el mateix terme quan volen estar al corrent d’una xafarderia. Per exemple, si aquí s’introduís aquest anglicisme, com tants altres, es podria dir “what’s the scopp?”, posem per cas, sobre el morbós cas del rei del Mango estimbat a Montserrat. De segur que els anglesos de la premsa més groga, com els catalans, hi “escoopirien” a pleret. I ja se sap que qui primer “scoopi”, sempre escopirà millor.

La troupe teatral del Centre Moral i Cultural del Poblenou ha posat en escena una comèdia d’Enric Folch (que també forma part del repartiment com a actor), director teatral i de sèries de televisió i professor de direcció de cinema de l’ESCAC. I la Sala Beckett ha unit els seus primers deu anys d’estada al Poblenou amb el solatge centenari que porta a l’esquena el Centre Moral i Cultural del mateix barri barceloní, aquell que ha passat, intentant no perdre la identitat, de ser, en un segle llarg, el mite de la vella Icària obrera que va retratar l’escriptor Xavier Benguerel al miratge de l’expansió urbanística elitista de la ciutat.

El que no és gaire elitista és el grup de periodistes que treballa en un diari digital —diguem sense ofendre’ls que “de tercer ordre”— que té un peu a l’abisme de la fallida i on els seus quatre redactors i el director malden per surar en l’oceà de la informació.

La comèdia és plena de sorpreses que no és bo que es desvelin abans d’hora i que els intèrprets fan arribar a l’auditori sense que es vegin venir. La trama d’Enric Folch salta d’una juguesca a una altra i quan aquestes dues ja estan superades encara fa un altre salt mortal cap a una altra juguesca més perillosa. Sota una pàtina d’humor subtil —en la història, en els diàlegs, en l’ús de la llengua i en les intencions ocultes de cadascú— s’amaga la reflexió sobre la misèria humana i allò fins on s’és capaç d’arribar per aconseguir, com en aquest cas, salvar del naufragi un vaixell que fa aigües pels quatre costats.

Fent ús de la potència carregada de perills de la xarxa i d’una intel·ligència artificial superior a la que ara mateix coneix la generació del 2026, la redacció del diari digital, delerosa de trobar la seva “scoop”, que els faci saltar a totes les primeres planes del món, parteix d’una innocentada sense tenir en compte que moltes vegades la llufa és com un bumerang que rebota en el mateix que l’ha penjada.

Intentant no mossegar-me la llengua més del compte, només diré que la cosa s’embolica fins a arribar a involucrar la vella trapelleria de Mariano Rajoy o l’agosarada missió independentista de Carles Puigdemont. I també desvelaré que encara hi ha petits reductes —com els periodistes de ficció de la comèdia «Scoop»—que confien que amb la independència de Catalunya el món no només ens miraria sinó que continuaria comptant amb nosaltres.

Arran d’«Scoop», i després de veure i viure del que és capaç l’autoritarisme antidemocràtic de governs com el que ridiculitza fins a l’esperpent el president nord-americà Donald Trump o el que baixa a les tenebres el rus Vladímir Putin o el que ensangona genocidament l’israelià Binyamín Netanyahu, a un no li estranya gens que si, mentre veiem la funció de 75 minuts clavats, s’acaben de repartir l’illa de Groenlàndia amb la baixada de calçons de Dinamarca, com si fos una ruleta de casino, també pot arribar a desaparèixer de la capa de la Terra… el Principat d’Andorra.

I és que les estafes del “phising”, l’“smishing” o el “vishing”, que ens assetgen dia sí dia també a les xarxes, no són res comparat amb el que els passa a la redacció de la comèdia «Scoop» que, amb permís de l’autor, es podria retitular també “Scooping”.