Sardana Superstar demostra, abans de res, la capacitat de riure dels tòpics dels catalans amb la catalanor més grossa possible. Probablement poques cultures tenen la capacitat de fer-se llengotes al mirall com la catalana. I això, que pot semblar un exercici de debilitat respecte a les altres comunitats, en realitat enalteix l’orgull i troba mecanismes per alçar el porró i deslliurar-se de la faixa delimitant del folklore més reaccionari. L’obra va ser el pòrtic de Fira Mediterrània del 2024. I, al Grec, en la primera funció al Teatre Condal va aconseguir aixecar el públic per fer ballar una sardana des de les fileres de butaques. Té molt de mèrit aconseguir traspassar aquest divertit disbarat.

Arnau Tordera és un músic provocador, de principi a fi. En aquest exercici (que ja es va poder veure a Frank V, però que el vam celebrar amb la lúcida òpera de La gata perduda, amb llibret de Victoria Szpunberg), s’atreveix a utilitzar una cobla com a banda musical. La demostració de les capacitats sonores dels sis músics, guarnits amb granota d’astronauta i sobre d’una tarima com si fos un aplec de diumenge, amb unes muntanyes de Montserrat trencant l’skyline, és una de les troballes d’aquest musical que té la frescor i la desinhibició d’Els Jocs Florals de CanProsa. Per això, titulem la crítica amb el Can Paròdia Nostrada.

Si Els Amics de les Arts volen defensar la llengua amb la caricatura de Súper Bon Noi, Tordera imagina que la sardana serà la dansa que salvi la humanitat. I sí, unint 10.000 milions de ciutadans de la Terra en rotllanes concèntriques fent els saltirons dels passos llargs de la sardana poden variar l’òrbita del planeta i evitar un col·lapse en el que tothom quedaria socarrimat com els dinosaures del quaternari.

Pompeu Fabra ja va fer un truc de prestidigitador un passa-passa (que diu el DIEC) amb això de dir passos curts i llargs a la sardana i de parlar de passa (en femení) com a “Pas, especialment en comptar-ne el nombre en una marxa”. La peripècia de Sardana Superstar és de traca i mocador, molt poca-solta, divertidament intranscendent, fins al límit del ridícul. Els quatre intèrprets (Pol Blancafort, Maria Cirici, Mireia Lorente-Picó i Miquel Malirach), només poden jugar a dir-la i fer-la més grossa per superar el repte de la vergonya dramatúrgica. La veritat és que probablement una revisió a la dramatúrgia ajudaria a aixecar escenes que queden massa destensades. Perquè, tot i que la pretensió sigui el deliri surrealista dalinià (Recorden Quim Monzò llegint Salvador Dalí a la Fira del llibre de Frankfurt en què el català era la cultura convidada, minut 09:30?) sempre està bé dotar els personatges d’un cert recorregut, igualment patètic i còmic, però que tinguin on recolzar-se els intèrprets. Ara, pràcticament, tot queda a mercè de les perruques, els videojocs Alien Destruction i la bici d’ET amb una fumada al·lucinògena universal.

Sardana Superstar té l’encert de buscar complicitat amb les colles sardanistes de cada contrada. Va ser una jugada que ja van provar els de Zitzània Teatre amb Onze.Nou.CATorze, en la seva rivisió de Trifulkes a la Katalana Tribu. Incloure grups de cultura popular aporta vistositat i connecta am la platea. És evident que el sarcasme per parlar de Catalunya a l’escena és una constant en la fragmentada tradició catalana: des de Serafí Pitarra a Miquel Mas Fiol. Potser això, acabarà sent el tret distintiu més nostrat, tot i la història mil·lenària, la llengua, la democràcia, i, és clar, la sardana.