La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) ha revisat el mite de Salomé amb una mirada contemporània i amb un registre escènic que, tot i comptar amb la coproducció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, fuig del concepte tòpic del “clàssic” i el fa lúdic, entenedor i descarat a la vegada, cosa que, als que potser n’esperarien una versió encarcarada i casposa no els deu acabar de fer el pes. Però aquest és el risc i el mèrit a la vegada.

Al marge de la coneguda història bíblica tràgica —dos mil anys són molts però pel que hi passa encara sembla ahir mateix— l’atractiu principal del muntatge és la barreja de disciplines artístiques amb què Magüi Mira ha penetrat en el drama de Salomé, la fillastra del rei Herodes, un titella dels romans del segle I, casat amb la reina Herodies, un dictador que regna amb mà sagnant.

La jove Salomé se sent empresonada en els barrots del seu temps com a dona i per això, empesa per la maldat de la seva mare que té Joan Baptista com el corcó que li retreu que es casi amb el germà del pare de Salomé, es revenja fent ús del poder a canvi del servei sensual del ball en un banquet i demana sanguinàriament en una safata el cap de Joan Baptista, el profeta d’un temps nou, encadenat per la seva rebel·lia, una rebel·lia amb la qual Salomé s’havia emparentat i mig alliberat fins a sentir-se frustrada pel rebuig pel profeta.

Amor i odi sempre van agafats de la mà. I aquest fil és el que ha estirat Magüi Mira, posant l’actriu Belén Rueda en el centre de l’huracà dramàtic i fent que la seva Salomé esdevingui un clam feminista des del qual s’expressi, balli, dansi i s’exposi al vaivè dels personatges que l’envolten, en una interpretació multidisciplinar que posa a prova les seves aptituds escèniques.

Al seu voltant, hi ha la mare embogida de follia; el rei embadocat amb la fillastra; l’estel Siri, narrador de la història; el profeta Joan Baptista que deixa aquí els típics laments clàssics i els canvia per tres peces cantades —un altre atreviment— per l’actor Pablo Puyol; i el cos de guàrdia d’Herodes, que passen de la caricatura militar coreografiada, com si fossin titelles, al ball sufí dels dervixos amb les faldilles volant fins a complir la sentència de servir en safata el cap de Joan Baptista, sentència ordenada per Herodes per satisfer el presumpte capritx venjatiu de Salomé, induït per la seva mare.

Malgrat el rerefons de l’explotada artísticament història bíblica, ja sigui en cinema, òpera, pintura o literatura, la directora Magüi Mira i la companyia d’aquesta «Salomé» aconsegueixen que els espectadors vegin el mite clàssic com la metàfora d’una història actual i alguns dels personatges, com a figures esperpèntiques perillosament reals. Els tirans moderns continuen ballant en cercle com els antics dervixos en nom de la religió del poder. I el món del segle XXI continua fent rodar caps constantment per servir-los als seus botxins en safata. (…)