SiNOPSi
ARTICLE
«Crònica tercer dia» | Por Aída Pallarès
L'any 1978, l'actor Pavel Landovski i Vaclav Havel es van tancar en un pis de Praga i van interpretar L'Audiència. El futur president interpretava el seu alter ego, Ferdinand Vanek, un escriptor perseguit (cal recordar que el teatre de Havel estava prohibit des de 1968) que es veu obligat a treballar en una fàbrica de cervesa per guanyar-se la vida. La història, com sabem tots, denuncia l'absurditat del totalitarisme i està basada en una experiència real de Havel. Durant anys, la gravació clandestina de l'obra,-editada per dissidents exiliats a Suècia-, va circular d'amagades per Txecoslovàquia i molts ciutadans es van aprendre els diàlegs de memòria. De fet, la frase "Però no es posi trist, home" encara és patrimoni nacional a la República Txeca. La llegendària interpretació de Landovski,-que va beure fins a 9 pintes de cervesa-, ha inspirat la companyia de teatre físic Spitfire Company a crear Antiwords. Un espectacle on les dues actrius, Tereza Havlíčková i Jindřiška Křivánková, beuen 17 litres de cervesa entre les dues fins arribar al límit del seu cos. Dia 3. Això ja s'acaba. Arribem a la Sala Hiroshima poc abans de les deu de la nit i, en un atac d'imprudència, faig cas a la Cristina i m'assec a la fossa. "Te lo pasarás mejor" m'adverteix. I, ja us avanço, que tenia raó. Passem, però, a l'espectacle: Spitfire ha pràcticament reduït l'obra de Havel a l'anècdota dels litres de cervesa ingerits en directe. Tot i conservar algunes línies de diàleg, no arribem a veure l'intel·lectual i el proletari, ni la ferotgia amb la que Havel criticava el que s'atrinxera cínicament darrere dels seus principis per dissimular la covardia. Només com el baf de la cervesa els agermana. Tot i així, estem davant d'una adaptació interessant, més centrada en la gestualitat del cos (és al·lucinant el que arriben a expressar i caracteritzar el personatge tot i les màscares) i la repetició de moviment. I, de retruc, en només cinquanta minuts ens permet observar la degradació del cos a l'ingerir una cervesa rere l'altre. La pregunta, però, continua a l'aire: què aporta a la interpretació? La fa més orgànica o artificial? I què en pensaria Stanislavski? Dissabte. 16h. Un grup de sis persones espera qui sap què davant un portal del Poble Sec. Venim a veure Air Condition, de Carme Torrent i Iñaki Álvarez. Una sèrie d'accions i situacions amb l'aire de protagonista. Ja hi som tots i el taxista ens acompanya a un pàrquing. Obre el cotxe, ens explica que ens posarà un cd i que, de mentres, podem caminar, seure, el que vulguem. La gravació gira al voltant de la utilitat dels sensors en les smart cities i dura aproximadament uns deu minuts. Passat aquest temps, el taxista ens serveix unes begudes i ens posem a parlar: que si s'ha reduït la màfia dels taxistes, que si cada estiu arriba a Barcelona una quantitat ingent de creueristes, dels ingredients del pisco… I ara em preguntareu: això és tot? I us hauré de respondre que sí. Que nosaltres també n'esperàvem més, que com a mínim en altres ocasions els espectadors (o còmplices) havien pujat al taxi, havien fet un tast de vins o parlat amb un flequer sobre la fermentació del pa. Tot relacionat amb l'aire, és clar. És evident que l'objectiu de l'acció era viure una experiència, el problema és que darrere de tot això i més enllà del fil conductor, no hi ha gaire res. La idea és interessant, sí, però sense discurs no arribem enlloc. En fi, com deia el conill més famós de la tele, "That's all folks!". Ens veiem al proper Sâlmon.
«Crònica segon dia» | Por Aída Pallarès
Vivim dominats per les etiquetes. Ens les apliquen i (encara) necessitem aplicar-les per classificar-ho i entendre-ho tot. Res no se'ns escapa. Ni les arts escèniques, de les quals tothom se sol oblidar. Arribem al teatre, recollim les entrades i agafem el programa de mà. I, entre la sinopsi i la fitxa tècnica, apareix la nostra amiga. L'etiqueta. Això és dansa ens diu. Això és circ. Això és teatre de text. I si no és ni carn ni peix, segur que és creació contemporània. O el Festival Sâlmon. Dia 2. Arribo al Mercat de les Flors. Avui toca En este lugar entre: Prethink and free action de la Bea Fernández. Un espectacle que,-i ara entendreu el pròleg pseudofilosòfic-, no s'ajusta a cap etiqueta o que més aviat les amplia. La dansa també és això. La performance també és això. Fernández, de fet, sempre ha reivindicat que la dansa no necessita dramaturgs que tradueixin el moviment o creïn un discurs paral·lel. La matèria i el discurs artístic és el cos. El cos és, també, el protagonista de l'espectacle que ens ocupa. O, més aviat, com el cos transita entre un estat i un altre, entre l'abstracció i la narració, fisicalitat i evanescència. "Ballar com a exercici de representació del que s'ensenya, allunyat del que és" explicava el crític Jordi Sora. Perquè ens entenguem: no li busquem significat. Més enllà, és clar, de la teoria a partir de la qual s'ha parit l'espectacle. Aquest espai és. I punt. En este lugar entre: Prethink and free action consta de tres parts: dos solos i un dúo interpretats per Oihana Altube i Clara Tena. El primer mapeja el moviment i fantaseja al realitzar l'acció, el segon és, per resumir-ho d'alguna manera, un possible diàleg entre Steve Paxton i Britney Spears. El tercer (i alhora l'espectacle) neix a partir d'una frase de Marina Garcés: "La suma de tu i jo no és dos. És un entre en el qual pot aparèixer qualsevol". El resultat, potser més interessant sobre el paper que damunt de l'escenari, potser massa experimental per un públic necessitat d'etiquetes i significats, ens obliga a preguntar-nos quin és el sentit d'un espectacle de dansa. I, alhora, ens recorda (i això sempre fa mal) que som més miops del que pensem. Per cert, qui també trenca esquemes amb el cos és Bárbara Pinto amb l'exposició Sin Título. Una sèrie de fotos i una projecció de vídeo sobre l'ús i l'esdevenir de la verticalitat i l’horitzontalitat en l’urbs. El Sâlmon, ja ho veuen, és molt més que dansa.
«Crònica primer dia» | Por Aída Pallarès
Dia 1. El Sâlmon té nom de dona. És el primer titular,-ja penso en titulars!?-, que em va venir al cap quan baixava les escales del metro de Poble Sec. Agafo la targeta de metro, constato que fa fred, la passo per la maquineta i cap a casa. Arriba el metro, busco un seient lliure i m'assec. Faig recompte del què he vist: Ballarina III, de la Sònia Gómez i l'Amalia Fernández (segur que no és la germana desapareguda de l'Agnés Mateus?), Multitud de Tamara Cubas i, finalment, Novembre de la Roser López Espinosa. Drassanes. I arriba el segon titular: Peter Brook tenia raó. Per què volem tanta escenografia, tanta parafernàlia? Què ens aporten? Diagonal. Ja falta poc per arribar a casa i patapam, tercer titular: La dansa catalana investiga més, experimenta més i pren més riscos que el teatre de text català. S'encén l'ordinador, obro el word, selecciono la banda sonora de Siena a Spotify i tornem enrere. Andas como un pingüino. Te mueves de manera interesante. Vuelas. Encuentras algunas posiciones cómodas. No sabes decir la palabra imperecedero. Te quedas pasmada mirando un objeto muy pequeño. Y tres bailes: el baile eléctrico, el baile antártico y el baile apocalíptico feliz. Fa un parell d'anys, de bon matí, vaig descobrir Ballarina de Sònia Gómez. Un espectacle on la ballarina i coreògrafa es pregunta com s'ha de fer, com s'ha de parir un espectacle de dansa i quins han de ser els rols entre el públic i l'intèrpret. I, alhora, un solo on Gómez redescobreix la pràctica creativa des del cos i la seva performativitat. O com el defineix ella mateixa: un unplugged escènic ballat. Ara és Amalia Fernández qui, en un intent de Gómez per trobar respostes, dirigeix el solo i defineix els rols. L'objectiu? millorar Ballarina. El resultat és, clar i català, el making off d'una deconstrucció. I, alhora, un dels espectacles més interessants i lúcids que he vist últimament. Gómez interpreta i explica el material original, insisteix, l'encerta i s'equivoca, Fernández dirigeix, pregunta, fa canvis, reinterpreta. A Bailarina III es redescobreix la màgia i la subtilesa del petit gest i s'explora el moviment mentre busca i troba noves formes de comunicar-se amb l'espectador. Tot, a més, tenyit de sentit de l'humor, intel·ligència i compromís. I un últim apunt: qui digui que la dansa no és per nens, és que no han vist les dues nenes que diumenge al·lucinaven (i imitaven!) els moviments de Sònia Gómez. Dino, faig un cop d'ull al Twitter, reviso els meus apunts i sant tornem-hi. Cap al MNAC hi falta gent. Arribo a la Sala Oval i en un tres i no res apareixen gairebé cent persones. Immòbils, mirant a l'infinit. L'espectacle, creat per Tamara Cubas, explora els comportaments de la societat des del col·lectiu mentre es pregunta (i ens obliga a preguntar-nos) on queda allò col·lectiu? Quin lloc ocupa la multitud, la massa, en l'esfera pública contemporània? Darrere de Multitud hi trobem Hobbes, Spinoza i Paolo Virno però, malauradament, els espectadors (o servidora) només veiem una sèrie d'imatges i d'idees. El compromís polític és evident en la concepció i creació de l'espectacle, però potser hi faltava una volta de fulla més. Tot i que des de diumenge m'atabala una pregunta: Què hauria passat si, en comptes de representar-se a la Sala Oval del MNAC la Multitud hagués okupat la plaça Espanya? I ara sí. Última parada del dia: Novembre. Un terreny de joc on tres ballarins (Roser López Espinosa, Diego Sinniger de Salas i Inés Massoni) construeixen un paisatge en comú abans que arribi el mal temps. L'espectacle ens parla del grup, de l'espai propi i el compartit, d'estar junts. I, com Multitud, reivindica la força, el poder d'allò col·lectiu. Ara bé, oblidem-nos de Hobbes i Spinoza i anem al terreny més humà, més de tu a tu, de complicitats i relacions humanes. Novembre és un ménage à trois dancístic. Una barreja entre Dreamers i Toy Story. Si bé l'espectacle proposa un joc més que interessant i un veritable plaer veure ballar López Espinosa, Sinniger i Massoni, l'interés puja i baixa constament. És cert que millora a mesura que avança, però potser Novembre necessita una mica més de cocció. Tot i així, la sensació és positiva i marxem a casa amb unes quantes imatges difícils d'oblidar. Al final, per cert, no em quedo amb cap dels titulars del principi i opto per una crida a la col·lectivitat. Com deia la cançó, "el pueblo unido jamás será vencido". Tampoc la dansa.
