Juan Carlos Panduro (El patio, work in progresss) obre un camí bastant verge a la dramatúrgia circense amb un univers romàntic, que apunta als clarobscurs de Velázquez, com ho acostuma a fer La Zaranda (li suma un text de l’absurd). Panduro expressa la seva poesia prou suggerent que revela un pas més del seu món interior en construcció. Esclata com un volcà. Hi ha molt pocs casos de fer servir les tècniques del circ per bastir un món fosc. Puntualment, Quim Girón ho va fer amb Animal religion (Sapiens Zoo).

L’ambientació emocional domina sobre l’acrobàcia del circ. El repte és que aquest món sinuós de recerca, de sentir-se està avis es pugui expressar amb el cos, gràcies a una flexibilitat i tècnica aconseguida amb l’entrenament circense. El que per algú pot ser un error de sistema és, en realitat, una porta oberta a l’expressió sensacional. L’artista va mutant en la seva compositora arrenca com un ésser que quasi s’arrossega (com Pol Jiménez a Café de copla) i acabarà amb una imponent vertical amb una llum zenital que pot recordar en certa manera el Crist de Dalí. Tot i que el circ aporti, generalment, optimisme gràcies a les entrades dels clowns o a números virtuosos que renova els límits de l’acrobàcia humana, és una troballa interessant ensenyar la part fosca, les pors i angúnies que acaben amb un punt de confirmació vital, com a Salar la pena.