Una coreografia per a sis ballarins és, d’entrada, avui, un luxe. Si a sobre, el nombre permet construir un dispositiu complex, que es desplega amb intel·ligència i que parteix d’un tema evocador (com el ritual, la sacralitat) ja és per celebrar-ho doblement. OtraDanza no venien a Barcelona des del 2012, un parèntesi incomprensible que gràcies a la Quinzena metropolitana (i al DanSaT!) s’ha aconseguit tancar. La peça mostra un treball molt variat, amb una il·luminació que multiplica les capacitats del moviment, que óna petits esquitxs del que poden ser retrats d’una vida. Els sis ballarins tenen una tipologia de moviment molt variada. L’encert és aconseguir que cadascú pugui brillar (sense arribar a fer un solo,en la majoria dels casos) en el seu estil d’origen i que es desenvolupi amb correció amb els altres moviments. 

Sacra és un  àlbum de la vida. Des que l’ADN  construeix la primera escala de vida possible (intrigant aquest moviment sinuós amb les mans enganxades a la cintura) fins a una mort inesperada, just després del moment de major lluïment. Això no és cal spoiler perquè tothom pot imaginar que si hi ha un naixement, hi haurà d’haver una mort. El que ja és més desassegador és l’epíleg en què ens descobrim animals carronyaires (i no cal traslladar-se a l’argument de Frankenstein). La metàfora és, potser, una de les alertes dramatúrgiques de l’obra. 

La coralitat domina l’escena. No hi ha però una dansa que es pugui donar per folklòrica, popular o de ritual fins a l’esclat de la festa, en què també hi entra l’espectacularitat de l’acrobàcia urbana. Sobta la capacitat del muntatge en què les escenes poden quedar patides de cop per una transició, sovint que torna a volum i moviment zero i, tot i així, no decau l’interès del públic. Sí que és cert que alguns quadres s’allargassen, però raonava la coreògrafa i ànima dOtraDanza, Asun Noales, que és imprescindible perquè en els instants d’improvisació han d’escoltar-se per comprovar que la rotació està tancada. Això els dóna una connexió molt fèrtil entre els intèrprets que comparteixen  l’escena: És una peça molt ballada, de llargs desplaçaments, amb molta fisicalitat, tot i que hi hagi poc contacte entre ells en la majoria dels quadres. En aquest sentit, recorden la força i intensitat de Hofesh Scheckter (Sun, per exemple). I, puntualment, hi ha algú que s’arrauleix a un racó, dret, d’esquenes, com pregant, qui sap si allunyant-se de la comunitat o revivint el quadre que es desenvolupa, amb brillantor, a l’escenari. Potser és el ressò de la màxima de Maria Zambrano que ha estat inspiració per a Sacra: “L’home és l’ésser que pateix la seva pròpia transcendència.” Que tornin OtraDanza, una obra que agrada tant al públic més experimentat de la dansa com, sobretot, als que comencen a temptejar-hi.