Ça Marche ha obert una nova investigació que, més enllà d’una un conte a la vorta del foc que s’explica, aborda una exploració sobre l’espai sonor. Si al Grec del 2022 va fer un primer treball cap a un nou prisma (Cantus gestualis, premi Adrià gual 2022), ara sembla que han trobat una base més ferma. Ara, reproduir a escena els sorolls que antigament servien per complementar el ràdio-teatre ja és una experiència que va provar altres companyies, com ara Atresbandes a La guerra dels mons. Però fugen narrar res, exposen un estat d’opinió posant-lo en practica (i, en certa manera, caient volgudament en contradicció).

La jove companyia no pretén narrar gaire res però sí remoure. Tant soroll és el que molesta a les oïdes com la cadena d’imatges i situacions aleatòries, com qui va fent zapping compulsiu al comandament de la tele o perseguint imatges al vol de google. La transcendència d’un home que plora per portar una espelma d’una punta a una altra del que podria ser les restes d’una església decau i s’esfuma amb el brogit de llums i accions desbocades. L’univers gore dels zombies (amb un cert grau de fàstic per allò de les baves i les degotalls de sang regalimant per tot el rostre) ja l’havia practicat fa uns anys Pere Faura (Incurables ) i uns quants més encara Sergi Faüstino (Radicals Lliure, 2009). En tot cas, és des d’on s’articula aquesta prova en què obliga a ser actiu l’espectador. Si en la seva sèrie anterior (Los figurantes, Lo viejo y lo nuevo) contemplar el joc innocent de la canalla podia arribar a ser pervers, ara l’univers és molt més abstracte.

D’entrada, la taula on agafen aparells per a fer ressonar (com si fos un taller dels sons, pot recordar l’univers instal·latiu de CaboSanRoque (Bestiari) que, ara han traslladat la seva mmirada a Rodoreda a la Sala Tallers del TNC (Flors i viatges) però la màgia de dixar d’utiitzar aparells convida a un joc nou de dissassoaicació. Si el cervell identifica el so repetitiu i rítmic amb el trotar del cavall, Ça Marche busca trencar-ho, navegar-hi en contra, puntualment. Per això, deixar elements sense utilitzar pot ser un cant a imaginar tots aquells sons que queden per identificar, com restes de la seqüpència de l’ADN, com aquells personatges imaginats per Pirandello que no acaben de sortir mai a escena i vaguen pels llimbs (Sis personatges en cerca d’autor). La imatge il·lustra de sons que podrien produir-se (com el xerrar del públic abans de la funció). O la música èpica que ajuda a enquadrar més un duel a mort entre dos cavallers amb armadura.

Després d’una caòtica primera part de la trilogia, cal admetre que en aquesta estació la companyia híbrida ha aconseguit captar l’atenció des de la forma i des d’un discurs que ells mateixes remaen (fent més soroll a la denúncia dels missatges buits, incomprensibles). Veurem cap a on depara la tercera estació i si es refugia, finalment en algun relat o si es manté en el món ombrívol de les sensacions.