La companyia britànica Gorilla Circus posa els seus cinc intèrprets a muntar tota mena de coreografies sobre una cinta de córrer. Un resum per explicar l’espectacle RPM que s’ha vist a l’Espai Reguer. Gorilla són una companyia de circ que fan espectacles on el moviment i les acrobàcies dels seus integrants sempre estan al servei d’una història que vol posar el focus en alguna de les problemàtiques socials actuals. En aquest hipnotitzant espectacle el punt de crítica està en el llegat del passat colonial britànic i com aquest afecta certs estaments socials.

Un rellotge de paret antic córrer endavant sense parar. La Història es va accelerant, des dels funcionaris que a principis de segle expedien visats als nou vinguts fins a l’actualitat on blancs, negres, totes les races, treballen per poder explicar la història que s’amaga en els arxius i, tal com diu Carles Porta, posar llum a la foscor. Però la cinta transportadora esdevé el principal obstacle per poder avançar en cada una de les situacions que planteja. Caminen, ballen, corren i fins i tot patinen sempre buscant aquell moviment, aquella coreografia més orgànica, sense buscar constantment la gran pirueta. I sobretot comuniquen el que han de comunicar amb la seva expressió: alegria per rebel·lar-se, tristesa per la burocràcia que els fa passar per l’adreçador, por i ira pels disturbis d’encaputxats.

Així doncs, dues ànimes vertebren l’espectacle: l’espectacularitat dels balls, d’algunes de les cabrioles que fan jugant contra el moviment perpetu de la cinta transportadora; i la denúncia social que simbòlicament s’interpreta a través d’algunes de les escenes que es mostren. La primera ànima és la que es gaudeix més, amb la que el públic connecta millor; la segona queda a vegades diluïda per una interpretació de la simbologia que no acaba d’arribar. Necessita el reforç de la veu en off que posa context històric i social sobre el passat colonial de la Gran Bretanya i les conseqüències del seu llegat en la societat actual. Sense aquestes explicacions i els noticiaris que s’escolten com si fos una ràdio antiga, no s’entendria bé el que volen denunciar.

L’espectacle va guanyant intensitat a mesura que avança i ens delectem amb una banda sonora que va del swing, al funky de Prince, al Sinnerman de Nina Simone o a l’electrònica elegant de Saint Germain, entre altres melodies. Amb aquest fil musical, els ballarins fan street dance, però també creen coreografies més reposades, on el joc es tracta de guanyar posicions o simplement combatre els elements en contra que van apareixent sobre la cinta. Tot plegat, acaba deixant el públic exhaust, però amb ganes de veure moviments, salts i acrobàcies més arriscades.