Situar una persona en una mena de pèrtiga de cinc metres que pot pendular, que zimbreja com un gronxador és hipnòtic. Situar tres persones en triangle damunt d’aquest artilugi primari i espectacular suposa d’una bellesa magnètica.

Les llargues faldilles mostren el grau d’inclinació i com els tres ballarins es converteixen en una punta de llança que balla. La connexió és mínima perquè deu demanar molta concentració el domini d’aquest aparell i, entre ells, hi ha molt poca comunicació (per no dir, cap). Es coordina el descobriment dels moviments a partir dels canvis de pista sonora. I sí, atrapen cada cop, però hi ha un moment que l’aparell ja no desplega més sorpreses i que els ballarins se senten atrapats, sense més efecte que seguir movent els braços i estirant la faldilla. Probablement, amb el temps es podrien trobar elements que ajudessin a construir un relat, una relació de personatges a partir d’elements (com ara, una corda) que vagin ajudant a acompassar actituds i accions. Ara, la peça queda entrampada pel mateix aparell. Els ballarins i coreògrafs no han sabut desempallegar-se de les servituds de la tècnica, encara. Tot i això, l’estampa és espectacular i permet gaudir, enmig de la pista d’atletisme d’Olot, d’un instant de contemplació de la Natura en contrast amb aquesta presència exògena.