Daniel Anglès ha tret la pols a un projecte que tenia dins dels calaixos fa molt de temps. Rose, el text, escrit i estrenat, a finals del segle passat, ara ressona amb una cruesa esfereïdora a La Villarroel. Es fa imprescindible escoltar el plany d’una dona que va llegir Israel com la seva terra promesa i que, ara, decideix fer una senyal de dol pública per a algú inesperat.

Fa poques setmanes es va estrenar al Tantarantana un clam dels palestins sota la bota militar sionista (Jenin feat Raval). The Freedom Theatre, des de Palestina prepara més funcions a Barcelona (al maig And Here I Am, a la Sala Beckett). És necessari conèixer i empatitzar amb les víctimes. Ara, Carme Sansa, fent la shivà (seure en un banc de fusta durant 7 dies per plorar i homenatjar un difunt) fa un repàs de la seva vida de supervivent jueva, des d’un poblat rus (avui, ucraïnès) en la II Guerra Mundial fins a la seva vida plaent a Miami. Com les protagonistes de Les tres germanes, la terra d’Israel ha estat una mena de Moscou idealitzada. I ara, s’adona que, qui hi viu, majoritàriament, ha menystingut el Ídix i prefereix l’hebreu i defensa més les propietats i privilegis que els somnis de ser una societat envejada i admirada.

La posada en escena, impulsada per El Musical Més Petit, està activada des de l’amor. Carme Sansa s’afronta sola al públic amb una peça que alterna la duresa del seu relat al gueto amb la frivolitat dels hotels de Miami i el seu deliri pels pits sense pèl dels homes de la seva vida. L’actriu necessita més funcions per respirar millor el text, fer-se’l seu i viure’l; no limitar-se a reproduir-lo. També és cert que la peça fa massa voltes (per la por que sigui massa dur) que ensenya un gust capriciós de la protagonista, però que desenfoca l’atenció de la seva relació amb la Israel somiada. L’obra puja tres grans d’intensitat amb el gir final. Prova que al públic se l’atrapa pel gest inesperat de Rose, i no tant per la trajectòria amorosa d’una supervivent comparable a la Colometa de La plaça del diamant.

Dimarts passat, al Sense ficció del 3CAT s’emetia un reportatge sobre la massacre dels joves israelians al festival de música per part dels terroristes de Hamàs. Són imatges que cal veure i assimilar, sense que això justifiqui les incursions de l’exèrcit a Gaza, que han provocat un gran èxode, morts a milers i una imatge d’extermini a l’adversari inadmissible. Davant d’una informació parcial, que difon per bombolles “informatives”, enemistant i radicalitzant els blocs antagónics, cal entendre la complexitat de la realitat: donar veus dissidents del discurs predominant en cada una de les bombolles. Anteriorment, el periodisme exigia contrastar les informacions per donar l’oportunitat a qui se’l denunciava a matisar el punt de vista. Avui, les disputes van per barris i es pot viure amb opinions parcials sense dubtar que hi ha un punt de vista que qüestiona la rotunditat. Rose, honesta, s’hi rebel·la. I això demostra que hi ha una via per al perdó, l’entesa i la convivència. Una petita redempció en dies de tanta violència.