Doncs, això, passeu, passeu i sigueu benvinguts a la festa. Perquè on hi ha amor hi ha alegria, ni que sigui emmascarada per l’antifaç daurat de l’odi. La companyia La Brutal i el director David Selvas s’han proposat desmitificar la llegenda feta història de la ciutat de Verona i adaptar-la a la lluita postadolescent del segle XXI sense defugir l’origen de la tragèdia que William Shakespeare ja va predir el 1597 quan va publicar per primera vegada «Romeu i Julieta».

Quan es revisa un clàssic com aquest, que ha passat per tota mena d’adaptacions i de registres, el repte és tan arriscat com majúscul. ¿Com cal fer-ho per no caure en la simple imitació de les referències acumulades al llarg del temps? El teatre, el cinema, l’òpera… Cada disciplina artística hi ha dit i hi ha fet la seva. ¿Però encara hi ha alguna altra manera d’arribar al The End sense que s’assembli a cap altra? David Selvas s’ha envoltat d’una nova versió traduïda, la de Yannick Garcia i una renovada i desinhibida dramatúrgia de Joan Yago (cap i casal de La Calòrica). En això consisteix el procés de creació. I l’últim acte de «Romeu i Julieta» tan esperat de tan conegut com és trenca tòpics i desmunta clixés i entra en el que podríem anomenar la “dimensió teatral desconeguda”.

Escolteu la veu melangiosa de Nina Simone interpretant «Everything must change», la peça de Benard Ighner, que va llençar al món a mitja dècada dels setanta del segle passat Quincy Jones i que ha estat repiulada des d’aleshores per desenes de grans veus de la música. Tot ha de canviar, diu. Tothom ha de canviar, assegura. Els joves es fan vells. L’hivern es converteix en primavera. Res ni ningú s’escapa dels canvis, tret de la pluja que ve dels núvols i el sol que il·lumina el cel. I els colibrís volen.

No diré res més per no trencar la intriga que ha d’acompanyar cada espectador d’aquest «Romeu i Julieta» acolorit com un Arc de Sant Martí. L’eclèctica cantant nord-americana Nina Simone posa banda sonora a uns imaginaris crèdits de pel·lícula finals abans que l’auditori esclati en aplaudiments i dempeus davant d’un muntatge tan atrevit com valent que no té por de les envestides que pugui rebre influïdes per la nostàlgia del teatre “de sempre” i que comença a peu d’escenari obert encistellant pilotes de bàsquet perquè tothom es vagi fent a la idea que qui avisa no és traïdor i que aquí no hi ha balcó medieval ni que les guies turístiques del Véneto el continuïn explotant com a relíquia i que amb un matalàs d’escuma més propi de sense sostre que de noia de casa bona n’hi ha prou per destil·lar la florida de l’amor adolescent.

El director David Selvas ha jugat fort amb una bona part de repartiment jove, però ja madur, i ha llençat a la consolidació definitiva l’actriu Emma Arquillué. ¿Us sona el cognom…? Doncs, sí, és una de les dues filles bessones del conegut actor català Pere Arquillué. Però l’actriu no vol que se sàpiga i per tant no ho direm perquè es va guanyar el paper en un càsting obert. Emma Arquillué s’enfronta a un personatge tan icònic del teatre universal com el de Julieta que només es pot assumir des del sentiment interior de cadascuna de les actrius que l’accepta. I així és com ho fa la nova Arquillué, sense clonacions ni imitacions, amb fugides subtils de vers i amb delicades línies discursives que en cap moment s’escapen ni a l’oïda ni a l’entesa dels espectadors. Essencial.

David Selvas i el seu equip han defensat que «Romeu i Julieta» és sobretot una denúncia de l’ús de la violència per mantenir la posició de l’estructura del sistema dominant. L’amor mata, diu Romeu. L’odi uneix, rebla. Morir per amor, potser sí, però sobretot morir per formar part de famílies patriarcals de les quals no saben, tant ell com ella, com desarrelar-se, els Capulet i els Montagú. Maleïdes famílies!, criden els dos adolescents, que volen que, com diu Nina Simone, tot canviï i que ofereixen el seu amor acabat de néixer convençuts que, així, la lluita entre els dos bàndols enfrontats de Verona podria acabar per sempre.

El muntatge de La Brutal juga amb una escenografia d’Alejandro Andújar sense sofisticacions, però amb algunes sorpreses: l’armari de roba de Julieta que deixa de ser de roba per convertir-se en la vitrina dels ungüents de Fra Llorenç. La bola platejada de pista de ball que podria ser la Lluna. L’apartament reduït dels cosins que té tota la pinta de pis d’estudiants. La immensa tomba de Julieta segellada per un mur de marbre…

Al costat de l’actriu Emma Arquillué hi ha l’actor Nil Cardoner de coprotagonista, en el paper de Romeu (de «Polseres vermelles» a «Les de l’hoquei» passant per aparicions fugaces a «Polònia»). I de la colla de cosins trinxeraires, navalla en mà, hi ha Albert Baró (paper principal de Paris) i Adrian Grösser, el cosí Tibald (el dos van créixer a cal Merlí) i Pau Escobar (que hi fa de l’amic Benvolio).

Per la banda dels veterans, l’actor Xavi Ricart perfila en un registre molt contemporani la imatge del pare Capulet, despòtic i dominador, que vol acollar Julieta en un casament de conveniència. I l’actor Andrew Tarbet que, amb el seu particular deix català nord-americà, fa els papers del comprensiu Fra Llorenç —protector i causant a la vegada de la confusió que porta a la tragèdia Romeu i Julieta— i el paper més fugaç del Príncep de Verona. Entre els veterans, encara hi ha l’actriu Anna Barrachina —que ha aparcat la comèdia per un temps—, que fa doblet entre ser una descarada dida de Julieta i una opulent senyora de Montagú.

He deixat per al final, en aquest repàs de repartiment, el paper d’un dels personatges que desencadena la tragèdia amb la seva mort per haver-se interposat en la baralla de carrer estret. Es tracta de Mercutio, un personatge que la versió de La Brutal dibuixa de to rosat i estètica de transvestit i que permet fer un gir espectacular a l’actor Guillem Balart, com si mai hagués portat les regnes de «Carrer Robadors» a l’amfiteatre Grec o la calavera de «Hamlet» al reinventat Cinema Aribau. L’actor Guillem Balart aconsegueix allò que els millors intèrprets populars aconsegueixen quan, ni que se’ls tingui encasellats en papers protagonistes, de cop i volta, es posen en la pell d’un personatge presumptament secundari com el de Mercutio de «Romeu i Julieta»: aconsegueix que es mengin l’auditori amb la seva intervenció i que, si n’hi hagués, el criat trepitjaria el senyor. D’esperit lliure i paraula fàcil, crec que a tots els espectadors els dol que l’esbojarrat Mercutio sigui ell el primer a rebre la ganivetada que l’envia a l’altre món.

La Brutal, des de la iniciativa privada, ha preparat un «Romeu i Julieta» que vol ser de llarga durada. A aquesta primera temporada d’estiu l’espera, a la tardor, amb la represa de curs, una segona temporada, també al mateix Teatre Poliorama, amb funcions en dies no habituals de teatre, dilluns i dimarts, adreçades als espectadors més joves, i algunes funcions matinals de grup pensant en els adolescents d’institut. Tot això, abans que la companyia La Brutal engegui una gira que els programadors teatrals amb bon olfacte no haurien de deixar escapar.

Mentrestant, tornem a recordar Nina Simone que continua avisant: Tot ha de canviar, diu. Tothom ha de canviar, assegura. Els joves es fan vells. L’hivern es converteix en primavera. Res ni ningú s’escapa dels canvis, tret de la pluja que ve dels núvols i el sol que il·lumina el cel. I els colibrís volen. Benvinguts a la festa. Welcome to the party. (…)