Varen tenir que esperar fins al final perquè la tragèdia
dels amants de Verona acabés manifestant-se en tota la seva plenitud. La gran
càrrega emotiva de la mort de Romeu i Julieta, expressada en l’ària ‘Console-toi,
pauvre âme’ amb tots dos abraçats en el panteó dels Capulet, va ser rebuda amb
alleujament després d’un anodí i tediós desenvolupament dels primers actes del
muntatge de Stephen Lawless mancats de la tensió dramàtica que requereix l’obra
de Charles Gounod, basada en el text de Shakespeare. Tot i així, el Liceu va
aplaudir els protagonistes, però sobretot a Aida Garifullina.

El cristal·lí, fresc i sempre controlat timbre de la soprano
tàrtara, idoni per la seva edat (30 anys) i força expressiva per encarnar
l’heroïna, va ser el millor d’una nit llastada per una posada en escena a la
qual li costava arrencar. La cantant, apadrinada per Plácido Domingo (va
guanyar el seu concurs Operalia) i per Valery Gergiev, va exhibir les qualitats
que l’han portat a ser una de les futures estrelles de la lírica. Està per
veure si serà la nova Netrebko, com apunten alguns, perquè això depèn de la
correcta administració del seu instrument vocal, però de moment progressa
adequadament.

En el seu debut al Gran Teatre va convèncer per la seguretat
i sensibilitat que va transmetre tant en els moments d’ingenuïtat del seu
personatge com en els de major exigència dramàtica i canora. Va desplegar la
seva bella coloratura a la millorable ària / vals ‘Je veux vivre’ i va resoldre
bé els llargs duets amb Saimir Pirgu (Romeu), encara que no sempre va funcionar
la química entre ells. L’ascendent tenor albanès, de 36 anys, té un bon color
de veu però va començar insegur. A la somiadora ària ‘Ah, lleu toi soleil’, la
ment del públic es va traslladar, sense necessitat d’anar als anys gloriosos de
Kraus, a les recents versions de Flórez o Beczala. Li va costar també fer-se
sentir a la dolcíssima ‘Va! Reposi en paix sommeille! ‘. Però va anar millorant
fins a aconseguir el seu nivell més alt en els dos últims actes.

Del discret
repartiment de secundaris van destacar el Mercutio de Gabriel Bermúdez, la
presència escènica i bon timbre de David Alegret (Tybald), Susanne Resmark
(Gertrude), Tara Erraught (Stéphano), Nicola Ulivieri (un convincent Frère
Laurent), Rubén Amoretti (cap de família dels Capuleto) i Stefano Palatchi (Duc
de Verona). Josep Pons, al capdavant de l’orquestra, va oferir una versió
refinada de la partitura orientada a ressaltar els cromatismes de l’obra amb
moments molt aconseguits. Va estar, això sí, molt atent a no sobrepassar amb la
sonoritat orquestral a les veus. El cor va complir, lluint en les escenes de
frustrat casament de Julieta amb Paris.

Lawless recrea l’acció en la guerra de secessió
nord-americana. El vestuari i artefactes com les tendes de campanya intenten
projectar una visió de la trama en un temps coincident  amb el de l’estrena de l’obra, però la idea
d’equiparar la lluita d’aquests bàndols amb la dels enfrontaments de Montescos
i Capuletos es dissol com un terròs de sucre. La ment de l’espectador se centra
ràpidament en el pes del drama dels amants desgraciats i s’oblida de
innecessaris invents. El millor és la ubicació del marc escènic en un
cementiri, amb parets plenes de tombes. És un bon recurs per simbolitzar l’omnipresència
d’una mort anunciada. Sobren elements cursis com l’estàtua de Cupido i poc
treballades accions d’esgrima, i falta violència, odi i sang en la pugna entre
contraris. Una llàstima perquè amb els vímets disponibles es podia haver
construït un millor cistell.