Què passa quan una història es queda encallada? Com al Sis personatges en busca d’autor, de Pirandello (recordeu la versió de La función por hacer de la Villarroel al 2010?), els protagonistes queden als llimbs, esperant que algun dia l’autor els rescati del seu estat letàrgic. Fa molt poc que Joan Yago va traslladar aquesta idea amb sis sensesostre  a Sis personatges. Així es troba en Roig pèl-boig, de Mimaia Teatre. És només una idea escrita en un full i guardada en un calaix. Dins, no pot sortir de la seva tragèdia. Com un Prometeu o un Sísif, la seva feina (tot i ser una criatura) és trobar carbó i tirar-lo canonades avall perquè il·lumini la lluna. Però ell, dins de la mina, no ha pogut veure-la mai. Quan, finalment, decideix trencar el cicle, resulta que, sense que ningú que li aporti energia la podrà veure encesa: el dia és gris com la gola de la mina. Aquesta maledicció èpica, es viu amb la frescor d’un teatre per a tots els públics. Perquè en Roig Pèl-boig decideix passejar per la ciutat i descobrir uns altres personatges solitaris (molt divertits i enginyosos), que es fan la punyeta o que no saben reaccionar quan les multinacionals els arraconen el seu negocie de castanyes.

El joc interpretatiu de Dora Cantero i Minna Trapp és tendre i desenfadat alhora. Trenca amb el conte amb l’arbitrarietat de ser-ne les autores i intèrprets. i els personatges no poden més que callar-se. I suportar l’espera, la foscor, el silenci. L’espai que roda, i es desconstrueix és preciós.  Aprofiten cada centímetre del decorat. Li donen sentit amb imaginació i salten les sorpreses, en el moment més inesperat. Potser és cert que hi ha massa fils sense lligar (refugiant-se a què són personatges abandonats pels autors) però és una dramatúrgia volgudament desencaixada.

És per a menuts? Riuen en l’escena de teatre de cachiporra (però sense cachiporra), simplement. Pel-boig procura que no s’escapi la indigent per la claraboia de l’edifici. Però provoquen molts més somriures còmplices les patades a l’estómac (metafòricament parlant) a Ronald, el pallasso de Mc Donalds. Per allò que el cabell panotxa porta a equívocs. Els jocs són constants i molt pensats per als pares. eLs menuts s’encanten amb la màquina d’escriure que, al final, fan veure que és un portàtil i que, si es queda sense bateria no pot seguir imaginant. Bona paradoxa