Un esquelet és un compendi d’ossos. Aparentment, no és tou i difícilment és còmode i tendre. Però els Escarlata tenen la delicadesa de situar les vèrtebres de la vaca com si fos un lli acollidor. Ròdols i cigrons és l’enèsima demostració de la sensibilitat d’aquesta parella d’artistes i poetes (Bet Miralta i Jordi Aspa, amb l’acompanament sonor d’Oriol Luna) que enamoren a grans masses de públic (des de l’acció en grups petits) i que s’atreveixen a confrontar els elements que poden ser menys propicis, com l’asèptica tecnologia. El que pot resistent a l’art se’l fan seu: l’amanyaguen, el limiten, el confonen dins de la seva petita festa rodona (sempre amb el públic com a punt de vista 360º) fins a humanitzar les ulleres més fredes i ultramodernes del segle.

En el cos petit de Miralta hi ha la trapezista volant que salta al buit, confiada en què l’agafaran al vol, després del redoblament de tambors, una energia vitalista que traça el camí del relat. En l’amplitud d’espatlles d’Aspa hi ha la vulnerabilitat de la fantasia, del desig, la por que els altres no gaudeixin. Ell s’encarrega d’empènyer seguint el traç sinuós i electritzant pautat a l’escena. Al voltant, la música que es confon, que es dilata, que esdevé joc i sorpresa, camins a la ingenuïtat més pura i tendra (ara, sí). L’accés a les ulleres 360º és puntual i es manté el contacte amb la presencialitat a partir de les referències sonores de l’entorn. El circnema és un homenatge a les pel·lícules que s’han deixat persuadir pel circ i, alhora, és una celebració compartida amb un grapat d’artistes (El duet Poltrona, amb el Claret Papiol, que va morir fa ben poc; els Excéntricos, José Luís Redondo, Amer i Àfrica…) i gent de la cultura (Carles Pedragosa, Sergi López, Margarida Troguet, Marc Villanueva…) en una festa realitzada a un descampat de la Roca Umbert de Granollers. Un viatge preciós en què la mirada dels intèrprets dirigeix l’atenció de l’espectador per captar els vols de trapezi, les caigudes a l’aigua, les cercaviles de pallassos, que s’albiren des de les finestres d’una façana immensa. El Fellini de 8 1/2 que també retrataria La Perla29 am el seu particular 28 i mig.

Escarlata construeix a patir de les referències del passat. El Phillipe Petit funambulista a les Torres Bessones de N.Y. és el mateix cap de misto de C.U.L. O la proposta musical envoltant és similar a la de GrUtesca. En el curt de cine es prepara un àpat, que podria ser refregit d’aquell Devoris Causa i combrega amb aquella insòlita mirada de trobar poètica a les pedres de Corroc…. Llenties i marabú és el miratge sobre el qual projecten les seves ombres…