Feu-me cas si no l’heu vist mai: quan tingueu tres hores lliures, doneu-li una oportunitat a “El  padrí III”: encara que estigui en minoria, pertanyo al grup de persones per a les quals es tracta d’una obra mestra a la mateixa alçada que els dos primers lliuraments de tan magistral  tríptic fílmic . I, deixant de banda que els Corleone són un clan també ben shakespearià dins del qual no costaria tampoc gaire reconèixer estratègies criminals d’accés al poder ben dignes del rei Richard III,  dic això perquè, vist el que acabem de veure en aquesta “Anatomia de Ricard”,  seria tot un plaer retrobar-se de nou i per tercer cop amb en Ricard (abans , el de tercer; ara també el dels  111), d’aquí   uns quants anys.

I comprovar  com li han anat les coses en el seu procés de reintegració a una potser impossible normalitat, marcada per  sempre més per allò tan terrible que va fer quan tot just acabava de complir els divuit anys. Per cert: encara que, tal i com ens diu la Sala Beckett,  aquests díptic estigui formar per “dues peces independents relacionades entre elles que es poden veure per separat perquè no és imprescindible haver vist la primera per gaudir de la segona”, jo diria que s’imposa apuntar-se al pack que ofereix l’anatomia integral, si és possible, seguint-la en ordre cronològic.

Però no avancem les coses, perquè he deixat anar ja alguna idea que ens podria ficar de cap  al segon lliurament, quan el que toca ara és centrar-se en aquesta revisió del que , el 2015, era un espectacle únic , els creadors del qual ni de lluny sospitaven el llarg i força triomfal recorregut al qual estava destinat. Un recorregut que , ara mateix i  de moment ( insisteixo en allò que no hi ha dos sense tres ,tot recordant la feblesa que tant els creadors com els receptors de cultura han sentit sempre pel número tres i els tríptics creatius ) , ens permet recuperar aquell primer lliurament que va servir també per reconèixer en Quim Àvila un jove  actor brutal amb molt futur pel davant: una intuïció que ha quedat complertament reafirmada al llarg de la darrera dècada.

Doncs , els auguris ens indiquen que Brandon Caritg, el molt jove però ja experimentat actor  que ha agafat el  testimoni d’un Quim que ara encarna la versió adulta del personatge a la seqüela del primer lliurament, pot seguir-li les passes al seu antecessor . La intensitat a flor de pell i la ferida i alhora desafiant  fragilitat que transmeten cadascun dels seus moviments i de les seves mirades, està a l’altura del repte. Només afegiria que potser  a la ben afinada  direcció (signada un cop més per Montse Rodríguez i Clusella) li caldria potenciar un xic el volum de les – escasses , però absolutament significatives-  parts textuals de l’obra:  fins i tot des de les primeres files, més d’una vegada les paraules es perden en el buit.

Dit això, permeteu-me que em plagiï , reproduint bona part del que vaig escriure llavors. I que , donada la forma com la molt potent dramatúrgia en la qual es recolza l’excel·lent text de Gerard Guix (el mateix autor que anys més tard , i seguin una mica en la mateixa línia, ens va presentar la no menys brillant “Dirrrty Boys”) es manté gairebé intacta, resulta igualment aplicable a l’actual revisió del muntatge.

Aquí tenim doncs un adolescent que, enlloc d’identificar-se amb qualsevol monstre violent amb menys d’un dit de front d’aquests que tan abunden a la cultura popular menys sofisticada, s’ha acabat identificant i emmirallant amb les paraules pronunciades i amb la perverses estratègia dissenyada pel rei Ricard III, tal i com el va dibuixar Shakespeare. Quelcom que , dit sigui de pas, sembla ser que va fer tot accentuant (bàsicament, per raons polítiques)  uns trets més cruels que els que exhibia el rei original, encara que aquest no fos tampoc cap santet.

Però és que la veritable força dels clàssics no rau en la seva capacitat per a generar models de conducta a seguir, sinó en la seva capacitat a l’hora de plasmar la nostra realitat conscient o inconscient, les nostres pulsions patents o latents, les nostres pors i fragilitats. I també, per suposat, la nostra capacitat destructora.

Ricard, el de tercer, s’identifica així del tot amb Ricard Tercer, aquest futur monarca que, partint de la disconformitat total que sent envers el seu aspecte físic i conscient del rebuig que aquest pot inspirar, decideix emprar tot el seu enginy (que és molt) i tota la seva capacitat de manipulació (que encara és més notable) no pas en la tasca de conquerir afectes, sinó en la de  destruir tot allò que s’oposa a uns fins que no tenen fi.

El casolà regne del nostre Ricard (el de tercer) es troba al subterrani –garatge de casa seva, l’espai en el qual es tanca per tal de jugar constants partides d’escacs , mentre es va forjant dins seu un destí implacable.

Un destí que es va construint escena a escena a cops de silenci, paraules mig dites, gestos nerviosos , ungles que rasquen la cara marcada  per l’acne i que intentant fugir de la marca repulsiva no fan altra cosa que remarcar-la encara més , papallones empresonades en presons de vidre , i trucades que ofereixen un respir d’esperança , per deixar veure tot seguit la força destructora de l’engany.

Lluny dels discursos o de les tesis, lluny fins i tot de verbalitzar  la ràbia amb tots els seus ets i tots els seus uts, l’espectacle dibuixa dia a dia i  al llarg d’un espai temporal marcat per dos aniversaris (el “pringat” Ricard bufa les espelmes dels disset i les dels divuit anys)  un itinerari que acabarà fent confluir Shakespeare amb la matança de Columbine.

Aquest itinerari porta a que un noi anomenat Ricard, que cursa tercer ,que no se sent a gust ni dins del seu món ni fora d’ell , i que sap molt bé què significa la paraula “bullyng”, es transformi en l’alter ego d’aquell altre Ricard que va acabar oferint el  seu regne a canvi d’un cavall. I que fins i tot es mostri capaç de sobrepassar les marques criminals  del seu model.

I el pitjor ( o el millor) de la proposta , és que no intenta vendre’t miraculoses respostes redemptores: pretendre saber com mantenir sempre tancades les portes de l’infern, és una fal·làcia massa comú, que ajuda a tranquil·litzar els ànim, però que no va més enllà del miratge. Parlant de miratges: us he parlat ja d’una papallona empresonada que, per cert, sembla tenir una esperança de vida gairebé inversemblant per a la seva espècie animal? Potser també ella és un miratge. Tingueu-la ben present, perquè la segona part del díptic li té reservada un protagonisme al·lucinatori ben especial.