Morir als 36 anys, víctima d’un atemptat amb una bomba al seu cotxe, obra del serveis secrets israelians de Beirut, no va evitar, l’any 1972, que l’escriptor, periodista i activista palestí Ghassan Kanafani (Acre, Israel, 9 abril 1936 – Beirut, Líban, 8 juliol 1972) fos considerat un dels autors que va modernitzar la literatura àrab i la literatura de Palestina.

«Retorn a Haifa» és un dels clàssics de l’autor, una novel·la breu publicada el 1969, que el Club Editor va recuperar fa dos anys i que ressona ara amb més força en un moment que el conflicte etern entre Israel i Palestina ha arribat al seu màxim exponent de destrucció i genocidi.

La publicació conté dues peces, la que dóna títol al volum i «Homes sota el sol», segurament la novel·la, també breu, que va marcar un abans i un després en la seva obra que, a pesar de la seva joventut, va deixar una seixantena llarga de relats curts, assajos i teatre.

La primera de les dues peces, «Retorn a Haifa», és la que va captivar el director Àlex Rigola, que n’ha fet una adaptació —minimalista com marca el segell de la casa Heartbreak Hotel— del relat on l’autor Ghassan Kanafani —de qui per cert aquest abril es podria commemorar el norantè aniversari del seu naixement— retrata la situació d’un pare i una mare que tornen des de Ramal·lah a Haifa, on queda el que era casa seva després de l’expulsió dels palestins de la seva terra el 1948. Però no hi van deixar només el passat i la casa sinó també el fill, encara nadó, només cinc mesos, que es van veure obligats a abandonar quan els militars israelians van ocupar la ciutat. Han passat vint anys.

Fins aquí, el plantejament de la narració de Ghassan Kanafani que Àlex Rigola ha limitat a escassament una hora, respectuós amb la mateixa característica de novel·la breu original. La versió d’Àlex Rigola transcendeix el moll de l’os de la novel·la i, si no se’n conegués ni l’autoria ni les tràgiques circumstàncies, es podria escoltar —emfatitzo el terme “escoltar”— com el reflex d’una comunitat en guerra i, paradoxalment, com el reflex de les víctimes, els palestins, que són l’altra cara dels descendents d’unes altres víctimes, els jueus de l’Holocaust nazi.

Una peça així només és possible quan la contenció, la naturalitat, l’expressivitat i la paraula protagonitzen tot el discurs. És el que fan els quatre intèrprets de «Retorn a Haifa», que no cauen, gràcies a l’adaptació i també a la traducció prèvia d’Anna Gil, esclar, en la “lectura dramatitzada” de la novel·la, sinó que s’endinsen en la interpretació, entrant en cos i ànima en cadascun dels personatges.

El mateix Àlex Rigola, que en aquesta ocasió s’ha permès una mena d’introducció com si estigués al sofà de casa i rebés una setantena d’amics i coneguts, és l’autor de la il·luminació. I val la pena remarcar-ho perquè les llums i les ombres metafòriques, la penombra, la foscor, el matís de la llum a mitja platea és també un personatge absent que plana per damunt de tots els altres quatre.

L’actriu Chantal Aimée és Safia i l’actor Jordi Figueras és Saïd, el pare i la mare que tornen a Haifa. L’actor Carles Roig és el fill abandonat sisplau per força als cinc mesos que ja ha fet ara més de vint anys i que ha tingut, per dir-ho així, com a mare adoptiva, una dona polonesa, d’origen jueu, que es va salvar d’Auschwitz.

Aquest és el paper de l’actriu Ariadna Gil, un personatge compromès, punyent, perquè és qui va rebre com a penyora la casa i el nadó atorgats pel govern israelià. Rebla el clau de la tragèdia, l’actitud del fill ja adult, amb el nom canviat, convertit en militar israelià, educat contra tot el que és de color àrab i que renega del seu origen palestí.

S’entén que, amb un drama com aquest, la mirada penetrant de cadascun dels intèrprets envers els espectadors —un recurs només possible en un espai de petit format com és la sala Heartbreak Hotel— acabi sent un “reclam d’urgència” —com el qualifica el director Àlex Rigola a l’inici— perquè cadascú prengui posició davant la tragèdia. Passada l’hora de «Retorn a Haifa», fa la impressió que la gran majoria dels espectadors no se n’estan de fer-ho.