Reset vol ser un “tornar a començar”. Ho és, contínuament, en aquesta relació de parelles, que es fan i desfan com capriciosa és la nit. Són unes relacions entre els individus d’igual a igual, que sovint no saben ben bé per què s’ha desfet l’encanteri que els permetia ballar tant connectats. Del clarobscur d’una esquena zimbrejant les espatlles a una llum que dóna empenta un plafó penjat del sostre. La imatge d’entrada dóna una profunditat i un punt d’arrencada interessant. Segueix creixent amb l’estètica i les trobades d’unes intèrprets que semblen reviure la joventut dels anys 80 amb les dels nois, molt més atemporal. Però les danses i els cossos s’acoblen i arriben a coordinar moviments fins que un tercer (sovint la noia de vermell, típic reclam masculí) s’interposa i desfà la connexió. 

La llum és, certament, estranya. Perquè (exceptuant el requadre que s’anirà posant en vertical) és difosa. No arriba a  guiar prou la mirada i això no ajuda a entendre les raons dels personatges. Certament, la “baralla sentimental de parelles” no dóna per a una coreografia sencera, (potser podria ser-ho si fos un cos de dansa de gran format però previsiblement també cauria en reiteracions que no aporten gaire res més que canvis de parelles i de situacions molt similars). Tampoc són massa aclaridores les pantalles laterals que emeten imatges i símbols, més aviat hermètics. En tot cas, són insinuants les ratlles del marbre vetust, potser una nova escultura per expressar la passió però que no revelarà mai la imatge.

Reset tanca bé la peça, amb una cançó que projecta sensacions i una dansa coral encomanadissa, empàtica, d’ampli traç. Un final lluït i bonic, amb una imatge sinuosa final que evoca als quadres del Renaixement, de molt cos nu i una verticalitat que evoca Déu.