Reservoir Cats

Què passaria si les actituds primàries de Reservoir dogs, de Quentin Tarantino, les fessin unes dones, d'insult fàcil, frases curtes i opinions cridades? Aquest és el repte d'una espectacle còmic, sense pretensions, buscant explotar el tòpic i fent una crítica frontal a les formes de reivindicació feminista. Com a Akelarre, per sortir-ne indemnes, prefereixen passar-se als cànons masculins i abandonar la mesura. Si Pepa Plana i Noël Olivé aconsegueixen feminitzar les entrades clàssiques de pallassos a Veus que no veus, és perquè hi posen una sensibilitat, també sorneguera, però matisada. A Reservoir Cats, no hi ha matís per enlloc. Tot va pel broc gros.En aquest cas, tot passa en un lloc en què es juga a totes les expressions femenines possibles amb sis personatges caricaturitzats. Segurament la que provoca més contrast és el personatge de Laura Pau, que pretén superar la seva inseguretat natural fent-se la més salvatge, lluitant amb guants de boxa rosa i enamorant-se amb tothom, per si de cas. El personatge de Yolanda Sikara és el macho Alfa en aquell vestuari de dones, que se'l guanya enfrontant-se a totes les altres. Totes reben les ordres d'una veu masculina. Es pot imaginar aquest cap de la banda, amanyagant un gat, com aquella sèrie de Los ángeles de Charlie. Un cop enquadrat el tema, potser caldria dir que, tot i que el tòpic dissenya uns personatges tanoques, seria bo que disposessin de microfonia per poder sentir les seves rèpliques o que equilibrin el so amb la banda sonora, per poder resseguir les proclames que s'etziben. Per cert que la música estira de la filmografia tarantiniana (la sintonia de Pulp fiction, també ressona, per exemple).Carolina Corvillo i Ricard Reguant construeixen un gir final que situa aquestes dones que, aparentment, no tenen escrúpols per aconseguir el que faci falta (el botí o ser les que manen a les altres,) i ho transforma tot en un entreteniment. Com si fos un escape room amb molta adrenalina. De fet, aquesta és la intenció d'aquest muntatge que, lluny d'erigir-se com una reivindicació feminista o de ser el camp de batalla de guerra de sexes, en realitat, juga amb les contradiccions dels discursos carregats de conceptes que tergiversen la convenció social més conservadora. Reservoir Cats que no vol ser bandera de res, ni de ningú. És una producció mercenària, gamberra, poca-solta, que aixeca la camisa a tothom sense manies. Qui vulgui conèixer i empatitzar amb qualsevol forma de feminisme no hi trobarà cap element que li redimeixi.