Posem-li nom a
aquest rostre de dona filmat en primer pla per la càmera de Natan Rosseel  que agonitza 
en blanc i negre i  a ritme
alentit davant nostre. Posem que es diu L.: L d’Ella. I afegim-li també una
història: pel que sembla, L. batallava activament pel dret a que les persones
puguin tenir sempre la mort digne que elles mateixes escullin. I L. va trobar
que la possibilitat de morir davant una càmera en companyia dels seus
éssers  més estimats  – transformats  aquí en puntuals  ombres fugaces i cossos fragmentats només
parcialment entrevistos- i la possibilitat que aquesta mort quedés integrada en
un rèquiem escènic destinat a commocionar espectadors d’arreu el món, venia a
recolzar encara més aquest dret a morir amb la dignitat que reconeixem en el seu
propi rostre.

El rostre de L.
el veurem tota l’estona projectat en grans dimensions al fons d’un escenari que
Alain Platel ha omplert de caixes amb quelcom de taüts. Caixes- taüts que per
moments semblen exercir  la funció
de  plataformes elevades des de les quals
els intèrprets se situen en un altre pla de comunicació amb el rostre que
agonitza, mirant-lo cara a cara i adreçant envers ell tota la força de la seva
interpretació. Però alhora, caixes-taüts que també semblen  remarcar l’espai buit i enfonsat que existeix
entre elles,  constrenyent el moviment
d’aquest excepcional grup de músics , cantats i ballarins units en congregació
per tal d’acompanyar la mort d’algú altre tot fent-nos present la
inevitabilitat de la nostra.  I ara m’ha
vingut al cap – els mateixos  creadors
fan referència a ella en el dossier de premsa de la seva proposta- aquella fosa
comú a la qual va anar a parar Mozart quan va morir, deixant acabat el colpidor
Rèquiem que va composar per encàrrec d’algú altre sense poder intuir ( o potser
sí, que en algun moment  l’idea el va
assaltar per un segon ?) que estava creant la partitura del seu propi  Rèquiem. 
I és que el rostre de L. ens recordarà també  constantment la veritable funció que tenen els
Rèquiem; una funció sovint oblidada quan aquests es converteixen en objectes
artístics i entren en un pla en el qual la presencia de la mort adquireix un
aspecte subliminal .  Aquí, per contra,
som davant un Rèquiem que no es limita a evocar la persona a la qual li ret
tribut, sinó que avança de forma sincronitzada amb la seva agonia. Tant és
així, que la mirada de L. projectada a la pantalla arriba a adreçar la seva
mirada directament cap a la tuba  que
emet sons al seu costat. Tant és així que , al llarg d’un fragment
impressionant en el qual els cops de silenci agafen una dimensió esferidora ,
els esbufecs que deixa anar l’acordió es transmuten en pura respiració agònica.
Tant és així, que un solo arrauxat de bateria adquireix aquí la sonoritat de la
ranera final.

Tal i com diuen
Platel i Cassol – creadors d’aquesta prodigiosa cerimònia escènica – , del que
es tractava era d’invitar a imaginar-se una cerimònia per al dol en la qual els
ritus occidentals i les referències africanes es fusionessin amb la mateixa sorprenent
harmonia amb la qual  la música de Mozart
es fon amb els ritmes propis del continent negre. I fent-ho, arriben a un aclaparador
grau de mixtura que Platel i Cassol ja havien treballat magistralment en
propostes anteriors però que aquí assoleix al seu punt més elevat. Sense renunciar
a l’aposta vital que transmeten tots i cadascun dels sensacionals oficiants del
dol, el Rèquiem de Platel i Cassol traspassa la dimensió de l’objecte artístic
que parla de la mort des de una prudent distància . I ens recorda amb emotiva
brutalitat la fragilitat a la qual estem condemnats. No va ser fins després
d’haver format part de la cerimònia i d’haver-me quedat profundament tocat per
ella, que vaig llegir  el comentari que la
dramaturga del muntatge, Hildegard de Vuyst, va escriure sobre ell: “La
pregunta que Cassol té pendent de respondre després d’aquest Requiem pour L.
és: i després d’això, què queda per fer? Hi ha la sensació que s’ha acabat”.

Doncs espero de
tot cor que no; que no s’hagi acabat. Però el repte és difícil de superar:
aquest Rèquiem suposa –imagino que per als oficiants, i sens dubte per a un
molt nombrós grup dels assistents – una experiència emocional que et cala fins
a aquests ossos destinats a acabar transformant-se en pols de sepultura o
cendra llançada al vent. Però de moment, donem les gràcies: cal fer-ho,
quan  la mort  pot generar al seu voltant tanta bellesa i
tanta creativitat. L., n’estaria orgullosa . I un consell final: no us perdeu
l’oportunitat de recuperar a Spotify el memorable enregistrament d’aquest
Rèquiem.