Rèquiem nocturn té una frescor marca de la casa, que voleia entorn d‘A chorus line. Compta amb un repartiment eclèctic, tant generacionalment com de tradició artística (Montse Colomé i Toni Viñals, com dos dels puntals més extrems). Però en tots hi ha les ganes de provocar, jugar, ballar i cantar més enllà del que imposi la Conferència Episcopal, o el temple de la Royal Shakespeare. Gamberro i visionari fins a la medul·la. Del DEP al GEP (Gamberro En Pau). Seductor. Expliquem-nos millor.

Després de la seva trilogia sobre l’art (amb una fatídica Sweet tyranny) ha decidit transformar la precarietat dels ballarins (i el seu anonimat) a tot un rèquiem. Ho fa acompanyat amb la contundència de Telemann Rec. (Aurora Bauzà i Pere Jou), que s’han passat del pub irlandès d’Aquella nit (Villarroel 2019) a la música sacra laïcitzada pels musicals de Bob Fosse. El coreògraf, dèiem, ha tornat a donar-se la carta de Creador Totpoderós i ha ensamblat la coreografia d’All that jazz amb els passos de Rèquiem, pervertint-ne la lletra i amb la seva dèria sobre l’extinció de la dansa i els ballarins. Serà l’última peça de Faura? Només un avís; ell adora els zombis (Incurables).

L’aparició final de Pere Arquillué acaba de reblar el clau i demostrar que la paraula arrossega i s’empodera, deixant als ballarins de l’èxit les escorrialles més insatisfactori. Faura fuig de la grandiloqüència eterna de les catedrals i opta pels escalfadors, maillots i cuir més pop i caduc. El seu cinisme és gamberro i, ara, juga a ensenyar-lo des d’un canvi constant de punts de vista per a un públic assegut (i ben separat) a tres bandes. La vida dels espectacles de dansa són tràgicament breus i, per això, rebateja la casa de la dansa a Catalunya com el Mercat de les Morts. Perquè l’equipament no es cansa de donar vida a projectes que esllangueixen en molt poques funcions. Sarcàstic, en realitat, reclama que la dansa superi la omnipresència del text. Potser per això el Glòria heavy metal final (reproduint els moviments de Liza Minelli a Cabaret) porten a l’èxtasi de l’últim ball de la discoteca (abans de la Covid-19).

Faura insisteix en el joc de les plantilles: utilitzar el mateix moviment sigui per a un treball de Rosas o per a John Travolta (Sin baile, no hay paraíso). En reiterar personatges pop com Liza Minell (Striptease) i Michael Jackson (Incurables). Té una mirada molt desinhibida i amiga dels jocs de paraules i dels eslogans i una empatia amb el públic (i molt probablement amb els ballarins que,teòricament, martiritza) que es fa còmplice.