Ha de ser un cop de puny. Una peça d’11 minuts ha de ser molt ràpida, enèrgica, sense donar gaire temps a comprendre un fil dramatúrgic. Ha de ser una alenada potent que estaborneixi. A l’espectacle, hi ha instants intrèpids que es compensen amb abraçades, emoció. Sembla que en aquell cubicle no hi càpìga gaire res, que la llitera estigui empotrada a la cambra però l’acció descobreix com és possible esllavisar-se per cada punt. Hi ha una acció intensa, grams de màgia en l’equilibri. Però el públic només és voyeur. té la capacitat de reforçar una acció amb les llanternes però queda massa enrere per sentir-se colpejat. Sí que comparteix la temperatura i les suors. Quan se surt fora, es respira agraït l’aire de capvespre però la ment encara repassa el significat d’aquelles fotos, d’aquella parella presa i separada però unida per les cartes i l’estimació. Costa prendre partit de gaire res més. I si s’entra dins d’una intimitat, hauria de ser per sortir-ne canviat.