Víctor Pérez Armero i el seu germà, Raúl, a la bateria, és una reivindicació de la dansa com a lloc de trobada. Sense que cap cotilla (la faixa ajuda a tensar la verticalitat però també es pot desenroscar (com a L’hereu Riera de Pere Seda) donar pas a una major gamma de moviment. Si la dansa és mltiple (des de la tradicional a la de club desfassat de discoteca) també ho són ls cossos que ens habiten. Les articulacions es mouen diferent, la cadera guanya o perd protagonisme. Sense arribar a la disassociació de parts del cos de Pol Jiménez a Lo faunal, hi ha la celebració de la dansa com a comunió catàrtica.

És cert que, en un escenai amb una il·luminació de clarobscurs i focus a contrallum darrere la bateria evoca a un cert exhibicionsme. Es fa estrany ballar sol una samba, quan tothom isfruta compartint-la al sambòdrom. Lamajara, en aquesa Fira Mediterrània, fa el viatge abraçant el p´blic que l’envolta gràcies a fer una acció de carrer de proximitat (Verbena).

L’abraçada de germans, de cossos que es reconeixen i es respecten en la diversitat és una troballa. També aquest diàleg entre la música en directe i el ball. Com el claqué del 360º de Fira Tàrrega. Fira Mediterrània convida a esbordar prejudicis i límits musicals i de moviment. Rel i Grapa és un exemple del què busca i aconsegueix Fira Mediterrània, fora de complexes . Que hi hagi la vida i que s’expressi més enllà del menjador de casa, sigui en les places o en els escenaris.