Manolo Alcántara ja porta molts quilòmetres acumulats i els seus solos de circ sempre han estat molt ben valorats per públic i professionals. L’esparreguerí ha presentat a la Fira Refugi, un nou viatge emocional de cos i ànima que realitza a través d’una sèrie d’estris amb els quals va dels grans equilibrismes a les contorsions més petites. Manolo és risc i és abraçada. I entre moviment i moviment, ens acarona també amb tres històries, tres reflexions de vida: de quan era nen; de quan treballava lluny de casa; i del seu present més costós.

El més important a la vida és buscar. Alcàntara inicia l’espectacle agafant el micro i explicant-nos amb veu tendra una història de quan era petit, una lliçó de vida que li va donar el seu pare. Allò que perdem, allò que no trobem, no ens ha de desanimar. La cerca, i en el cas de l’artista és evident, no s’atura mai. Deixa el micro i abraça una espècie de penjador amb base semiesfèrica tal com si fos un Gene Kelly abraçant-se a un fanal. Comença així a crear una sèrie de figures d’equilibris, buscant el moviment pendular, arribant fins al punt màxim d’oscil·lació mesurant bé els pesos, les forces. Com una ploma que fa giragonses amb aquell objecte. 

El risc s’incrementa quan es descolla una estructura rodant irregular, gegant. Amb aquesta peça Manolo va recargolant-se a través de la seva barra, estirat, dempeus. Segueix i domina el moviment oscil·lant. A vegades et planteges qui porta a qui, Manolo sobre la màquina o viceversa? El moviment el genera ell o adapta el seu cos al moviment? Acompanyat en tot moment per una banda sonora que embolcalla sense tensar les figures del contorsionista, aquest domina l’espai com ningú.

Alcàntara frena un moment, respira i ens explica una anècdota viscuda al Japó relacionada amb el tren i l’atzar. Despreocupat, deixant-se portar per l’esperit aventurer, quan la rigidesa d’un sistema t’obliga a estar en un lloc concret, tot s’alinea. És la casualitat o és simplement que el seu cos sempre sap trobar el seu lloc? És un home savi, on la poesia la continua posant el seu cos, sempre en risc. Sobre la corda -on s’atreveix a fer un espagat-, sobre aquesta estructura a la qual li afegeix unes barres de ferro per complicar alguna figura més, per fer altres moviments oscil·lants.

Aquesta gran estructura la deixa descansar una estona i torna al penjador, del qual li pren els tres pals clavats. Com si fos un nen que prova, que juga i descobreix els seus límits, subjecta els tres pals i va fent els seus equilibrismes amb una sincronia absoluta. Els pals giren i ell els controla en tot moment, com si creés figures a l’aire.

Torna a descansar i torna a agafar el micro per recitar tots els mals que té: acúfens, dolors als canells, contractures al coll, esquinços, turmell de cavall… Manolo admet que el seu cos cada cop està més gastat i que té por a fer-se gran, però com que el temps no el pot aturar, s’esforça a vèncer la por. I a fe de Déu que ho fa!! Amb una perxa i a cegues, Alcàntara es planta sobre la corda tensada de l’estructura i la travessa. És gairebé còmic que aquest ninot de goma se’ns mostri humà, que es queixi dels seus mals. Tanmateix, al final, sols es tracta de continuar lluitant contra les pors i tornar al seu refugi. Un refugi que comparteix i que ens meravella.