SiNOPSi
ARTICLE
«Crònica de ‘Werther’ al Palau de les Arts» | Por César López Rosell
Era una de les apostes del Palau de les Arts, dins d'una temporada en la què l'intendent Davide Livermore s'ha enfrontat amb enteresa artística a les dificultats d’un ajustat pressupost. Programar Werther de Massenet era tot un risc després del ressò del clamorós triomf del recent muntatge del mateix títol al Liceu, amb Piotr Beczala com a gran protagonista. El record de la completíssima actuació del tenor polonès, amb bis inclòs de la cèlebre ària Pourquoi em réveiller, i la bona resolució de l'abstracta posada en escena de Willy Decker adaptada com un guant a la complexa psicologia dels personatges de la hiperromàntica obra, feia difícil pensar que amb un cantant de menys talla la coproducció internacional del teatre valencià amb l'Òpera de Montecarlo pogués aixecar el vol.I alguna cosa d'això va succeir, tot i que Jean-François Borras, amb una ja notable carrera a l'esquena, salvés amb decòrum la complicada papereta que se li presentava. El tenor francès, amb algunes dificultats en el seu centre vocal, va recrear amb bon gust, elegància i una línia de cant dotada d'un encertat fraseig al personatge de Goethe que s'acaba suïcidant per amor. Va fer un encomiable esforç, però tant a ell com a Anna Caterina Antonacci (que va tornar a encarnar, igual que al Liceu, a Charlotte amb aquesta solvència artística que l'ajuda a amagar el seu desgast canoro), els va faltar l'alè d'una direcció dramàtica més atenta a la feina actoral. Aquest dèficit va perjudicar notablement a l'exposició emotiva d'un relat de tanta intensitat.Jean-Louis Grinda, responsable del muntatge escènic, no va estar a l'altura de les exigències d'una òpera que tendeix a l'estaticisme a la qual cal saber-la moure amb més imaginació de la que va mostrar. La primera part de la funció va resultar tediosa, tot i les bones idees emprades al utilitzar un gran mirall per reflectir el flash-back de les diferents etapes de la vida dels personatges, Així, comença mostrant el suïcidi del protagonista i es mostra enginyós en el moment en què es trenca el vidre per mostrar la decepció de l'antiheroi quan ella li insisteix que ja està compromesa amb un altre i no pot fer marxa enrere en el seu matrimoni. Són, en canvi, ridícules les escenes dels angelets amb ales.El millor de la nit va ser el treball del talentós director hongarès Henrik Nánássi, en la seva tercera actuació al capdavant de l'encara excel·lent orquestra de la casa. La formació va transmetre sempre la força i subtilesa de la commovedora càrrega del relat. El públic va premiar justament la seva tasca i tot apunta que el jove músic tindrà una major presència en el futur del teatre. Tant de bo sigui així. Borràs va ser també molt aplaudit, així com Antonacci. Helena Orcoyen va complir com Sophie i Michael Bort, procedent del Centre de Perfecionament Plácido Domingo, va compondre un convincent Albert, marit de Charlotte. Fins a quatre cantants més d'aquesta institució formativa van participar en l'òpera, cosa que ajuda a abaratir els costos dels repartiments alhora que permet donar oportunitats als nous valors.Precisament un muntatge de The the turn of de screw de Britten, amb alumnes de l'escola, rellevarà en la programació a Werther, abans que Fabio Biondi, a finals de juny dirigeixi el Tancredi de Rossini, que tancarà la temporada. El curs 2017-2018 s'iniciarà amb una pretemporada (11 d'octubre) que inclou un nou muntatge de Madama Butterfly i El amor brujo de Falla a càrrec de Carlus Padrissa de la Fura. La programació oficial l'obrirà l'incombustible Plácido Domingo amb Don Carlo de Verdi. Altres fites destacades són les produccions de Il corsaro i la de La damnation de Faust, amb Celso Albelo com a protagonista. Nicola Luisotti tornarà amb Tosca i Gregory Kunde debutarà amb el Peter Grimes de Britten. L'oferta lírica es completarà amb Le cinesi de Gluck, Il mondo della luna de Haydn i La clemenza di Tito, de Mozart. Molt, variat i bo per triar.
«Feelings: Impulstanz Viena 2016» | Por Jordi Sora i Domenjó
Publicat al blog especialitzat en dansa Escena de la MemòriaAssistir una setmana a un festival que dura tot un mes, només permet fer un petit tastet. Impulstanz Viena és el més important de dansa del centre Europa i el mouen diversos vectors d'interès. A desgrat de fer una simplificació, podem començar aquesta crònica afirmant una cosa: la coherència de la seva línia de programació s'ha fet encara més clara amb els anys. I ens fixarem aquí mínim en dos aspectes: l'aposta pels nous llenguatges i els joves coreògrafs en el cicle [8:tension] i la combinació entre arts visuals i dansa, eix temàtic de l'edició 2016. Fem una repassada breu a les principals peces vistes del 3 al 8 d'agost:Talent i compromísSense por, però amb una responsabilitat extraordinària. L'experimentació requereix d'aquestes dues qualitats i així s'ha vist amb la companyia romanesa-italiana de Valentina De Piante Niculae. Presentaven M.E.T.L. - Motion, Emotion and Lateral Thinking. Es tracta d'un joc amb el públic. Un somni on els tres ballarins experimenten amb la paraula compartida d'aquesta setmana al festival: feelings (sentiments). No temen aquests artistes a veure què en surt d'un d'ells, per petits que siguin. Però no improvisen la resposta. Es tracta d'un treball ben dibuixat, aprofundit, exhaustiu: tots els sentiments, corporitzats a través d'una coreografia enèrgica i variada, com ho són les variacions de l'humor que produeixen en l'esperit.De sentiments, intensos i brutals, tracta precisament la darrera producció d'Última Vez / Win Vandekeybus. No és jove la companyia, fan 30 anys en breu, però sí l'elenc de Speak low if you speak love... Pots llegir la crítica en aquest enllaç.El compromís més social va arribar de la mà d'Ismael Ivo amb Discordable - Bach. Una lectura quasi catastrofista de la situació actual de la humanitat: guerres, penúria, desigualtat... Els protagonistes de la vetllada van ser el violoncel de Dimos Goudaroulis: sensibilitat i precisió. I la pintura vermella amb què el ballarí va anar donant sentit a una música carregada de notes amb tons dissonants, en una imatge contrastada i simbòlica (quasi paradigmàtica) de la condició humana.Arts visuals i dansaNo va ser l'única trobada entre llenguatges en aquesta setmana de festival. El de la paraula, la pintura i la dansa passava cada dia en una de les sales del Leopold Museum. S'hi ballaven tres coreografies de Tino Sehgal. Es tracta del primer treball d'art visual que va fer el 2000. Una de les propostes és una expressió ben eloqüent en aquell context: Instead of allowing some thing to rise up to your face dancing bruce and dan and other things. El contrast no podia ser millor: un solo que interpretava una ballarina, ben senzill i alhora amb força interrogativa, al costat d'una de les teles que reflexiona sobre la solidaritat.Tot i que la reina de compassar dansa amb un gran quadre va ser la canadenca Marie Chouinard amb la interpretació per a dansa del tríptic El jardí de les delícies del Bosch. Trobareu la crítica en aquest enllaç,La perla de la setmana a ImpulsTanz Viena va arribar de la mà de la companyia de Chris Haring amb una encertada incorporació del vídeo digital, tot tractant la qüestió de la mirada sobre la feminitat a partir d'unes primerenques filmacions d'Andy Walhol. Podreu llegir la crítica de Candy's Camouflage ben aviat a la revista en paper Susy-Q de setembre..........Les fotos corresponen a Instead of allowing some thing to rise up to your face dancing bruce and dan and other things de Tino Sehgal al Leopold Museum
«El Festival d’Avinyó és un miracle» | Por Núria Cañamares
Si estimes el teatre regala’t anar-hi, com a mínim, una vegada a la teva vida. El Festival d’Avinyó és una experiència escènica enorme. Per molts motius: la bonica ciutat medieval que, a més del conegut pont i el solemne palau papal, abraça amb la seva muralla un magnífic laberint d’avingudes, places i carrerons que canvien completament la fisonomia amb l’arribada de l’esdeveniment. Avinyó queda encartellada amb el gairebé miler i mig d’espectacles que conformen l’Off, la branca del certamen no programada directament pel director, sinó confeccionada per totes aquelles companyies que troben un espai on poder actuar. In i Off conviuen amablement, tot i que els recels són evidents i procuren diferenciar-se. Tornem a l’encartellada. L’acció promocional forma part del folklore del festival, amb un tret de sortida a partir del qual els grups demostren el seu enginy per trobar el millor (finalment, simplement algun!) racó on anunciar-se. És una divertida pugna ambfair play. Com uns dies més tard, i fins la fi del festival, ho és el repartiment deflyers. El fan els mateixos actors interpretant fragments del muntatge que presenten o bé explicant amb entusiasme la seva proposta. Els “festivalers” acostumen a dedicar-los somrients uns segons i recullen el paperet, si bé ja van carregats de programes –gratuïts i disponibles a tot arreu; també en app, és clar!– i, possiblement, tenen planificada l’estada amb untimingperfectament estructurat. Perquè està clar: cal organitzar-se bé per moure’s dins la jungla d’Avinyó. Només així pots aprofitar tota l’oferta que et brinda la cita (a més dels espectacles s’organitzen xerrades, assajos oberts, lectures, visites guiades, exposicions, projeccions, etc.), destriant entre les propostes que valen més la pena. Les referències i l’olfacte són essencials. Un altre motiu: quantitatiu. Els números parlen per si sols. A l’In (es va celebrar del 6 al 24 de juliol) s’hi poden veure una quarantena de produccions, mentre que a l’Off (del 7 al 30 de juliol) la xifra augmenta a 1.400. Així com a l’In l’agenda està més repartida i bona part dels espectacles es relleven en el temps i l’espai, com s’ho fan a l’Off? Doncs amb una flota d’uns 130 teatres (a vegades són garatges tunejats) on les companyies actuen sempre a la mateixa hora i comencen a desmuntar tan bon punt han acabat la representació per deixar pas a la següent. Un ritme frenètic que troba en la il·lusió per participar al festival i l’oportunitat de donar-se a conèixer a 4.000 professionals –entre els quals programadors que poden contractar-les– l’empenta per pujar a l’escenari dia rere dia. L’eslògan “Le plus grand théâtre du monde”, doncs, no sembla exagerat i, si un no se n’empatxa, és realment el paradís. Teatre a totes hores, per tot arreu, de tot tipus, de diferents indrets, amb veus pròpies, d’intercanvi, obert... L’edició 2016 Enguany l’In ha bufat els 70 i l’Off els 50. Una edició d’aniversari que ha tingut molt present els fundadors de totes dues realitats: Jean Vilar i André Benedetto, especialment el primer, al qual els jovials membres de La Piccola Familia han homenatjat amb ‘Le ciel, la nuit et la pierre glorieuse’, una sèrie còmica de 16 episodis que ha traçat la història del festival, augurant també com pot ser d’aquí a 70 anys més. Cada migdia ha fet el ple deixant nombrosos espectadors mirant entre les reixes del jardí Ceccano. Com que el Festival d’Avinyó no te l’acabes, per més voluntat que s’hi posi, la cobertura serà, inevitablement, incompleta. No hi ha manera humana d’assistir a totes les funcions i activitats paral·leles. Sempre quedarà aquell espectacle perdut, aquell taller que coincidia, aquell... Però bé, de tot el que hem pogut veure, situem als top els espectacles de dansa ‘Babel 7.16’ de Sidi Larbi Cherkaoui i Damien Jalet (Eastman), representat a la majestuosa Cour d’honneur del Palau dels Papes. Pura emoció. Bellesa i treball en equip per comprendre la diversitat; i ‘Soft virtuosity, still humid, on the edge’ de Marie Chouinard. Una meravella. Tota una obra d’art en moviment traçada sobre una Cour del Lycée Saint-Joseph transformada en llenç. Sens dubte, un dels punts forts de l’In són els espais d’actuació: idonis, especials i integrats al muntatge. Els realcen. ‘Espaece’ d’Aurelien Bory (111) ens va deixar bocabadats. Vam gaudir de la llibertat d’explorar i transformar l’espai aprofitant tota la capacitat de l’Opéra Grand Avignon. ‘La dictadura de lo cool’ de Marco Layera (La Re-Sentida) és reivindicació, riure’s de tot amb humor negre per provocar la reacció. Encaixaria al Teatre Lliure! Sabíem que Angelica Liddell no ens deixaria indiferents, però no ens esperàvem el que vam viure al Cloître des Carmes. Turmentada per la naturalesa del mal, a ‘¿Qué haré yo con esta espada?’ va muntar una estampa de nuus, pops, atrocitats... per alliberar-se’n i protestar. Tot i que alguns espectadors van marxar abans d’hora probablement per considerar-ho excessiu, el públic va recompensar el seu lliurament fins ben bé les 3 de la matinada, esperant pacientment als entreactes –també el de 30 minuts de canvi d’escenografia a les 2 a.m., pel qual es va haver d’abandonar el recinte– i, els més afortunats, embolcallats en mantes per combatre la fredor de la nit. Ens va caldre tot l’endemà per pair la seva espasa i encara ens ronda quan baixem la guàrdia. ‘Rumeur et petits jours’ de Raoul Collectif és tota una altra història. Un muntatge dinàmic, còmplice, divertit i intel·ligent que parodia els erudits i fa contínuament l’ullet als francesos. Tots aquests espectacles conformaven l’In que, en general, va respondre a les expectatives, però també trobem tops dins l’Off amb, sobretot: ‘PompierS’ de Serge Barbuscia, l’ànima del Théâtre du Balcon. Una obra brillant per la temàtica (la culpabilitat o no davant l’abús a una jove deficient que consent mantenir relacions sexuals), el guió i la interpretació. Un imperdible que tant de bo es tradueixi i arribi a casa nostra. Sobresurt també l’alta presència d’espectacles per a tots els públics, tant dins l’In (proporcionalment menor) com dins l’Off; i dins d’aquest, amb l’especificitat del Festival Théâtr’enfants (34a edició) a la Maison Monclar, situada fora dels murs d’Avinyó. De tots ells, ens quedem amb ‘Sourde Oreille’ de C’koi ce Cirk, titelles deliciosos per desplegar un preciós conte sobre la inclusió i l’instint de superació. Ens enduem un munt de treballs a la retina, també de factoria catalana com ‘Esquerdes’ d’Hotel iocandi i ‘Els amics de Crusó’ de Toc de Fusta que, juntament amb Théâtre du Mouvement, Jordi Purtí i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, Sol Picó i Cie La Traverse, van participar a l’Off aixoplugats sota el 5è “Avignon à la Catalane” organitzat per l’Institut Ramon Llull. Tenim molts més motius per avalar la immensa experiència que és el Festival d’Avinyó, un dels certàmens internacionals més rellevants de l’escena contemporània. Perquè, com va dir la crítica del Figaro (o “periodista que va sovint al teatre”, com prefereix anomenar-se), Armelle Héliot: “Hi ha coses que només veureu a Avinyó. Podreu anar a París, però no serà mai el mateix. És un món al·lucinant. Que d’una hora i mitja a una hora i mitja puguis passar d’un autor contemporani a un altre de clàssic, que només es parli de teatre... És com un miracle.”