La proposta dels italians Divina Mania resulta interessant sobretot com a experiment formal. En una primera part de l’espectacle, caminem amb auriculars escoltant el testimoni de dues víctimes de la corrupció. A través de l’àudio i sense que l’espai públic hagi estat manipulat, els carrers de Tarragona es converteixen en els escenaris de Xile i Itàlia on passen les accions de la narració, com si els dos llocs se superposessin en un sol pla. Aquesta església que s’alça davant nostre pot ser l’edifici de la ciutat de Concepción on passa l’acció, aquell grafiti tarragoní encaixa amb l’atmosfera xilena que escoltem. La coincidència completa és difícil, però en els petits moments en què encaixa resulten una experiència curiosa.

En una segona part de l’espectacle, la immersió espacial s’accentua. Aquí, l’àudio ens convida a seure i a posar-nos unes ulleres de realitat virtual. Quedem llavors immersos en un audiovisual en 360 graus que ens porta al passat del protagonista italià. De nou, ens submergim en diferents temps i espais, aquest cop sense moure’ns de la cadira.

Segurament, el que més fluixeja de la peça són les dues històries, repetitives i excessivament allargades, menys èpiques del que pretenen i forçades per encaixar amb el format. Ara bé, tecnològicament, l’experiència de realitat virtual és impactant. I conceptualment, planteja una sèrie de qüestions interessants sobre el límit de l’aquí i l’ara. La percepció, a través de la informació que reben els sentits, fa interactuar les diferents capes de realitat i ficció, barrejant-les i trencant límits.