Eva Yerbabuena estrenava muntatge al Temporada Alta amb Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola. Perseguia reescriure’s forjant nous camins pel flamenc. Una proposta valenta però que fa aigües per tot arreu. A l’ímpetu de ballar i de desprendre’s de tots els codis, s’acaba refugiant-se amb una exagerada afectació: En un teatre, no interessa ensenyar que una persona es despulla de les seves crosses, si no comprendre la soledat, l’aridesa, la desorientació per construir-se de nou una màscara més honesta. En realitat, no hi falta honestedat en Re-fracciones. Hi falta sentit d’una mínima lògica (de la física, començant pel títol). Perquè la refracció és un efecte òptic de distorsió de la imatge quan un element entra a l’aigua. Però a Re-fracciones l’únic que aporten són reflexos com el d’un mirall sense profunditat, tot i voler-ho ensenyar. La quarta paret es converteix en un mur distant. El repartiment queda desaprofitat intentant donar aquella soledat que es veu forçada i ficcionada. L’èpica s’estimba.

Sap greu perquè hi ha molta entrega dels dos coautors (sobretit d’una generosa eva Yerbabuena). Els sues músics (fins a tres cantaors, un guitarra i un percussionista a més d’un company que alerna zapatrado i palmas molt puntualment fan diàlegs d’esquena els uns dels altres. Els músics tenen una fe cega Com la violencelista amb una breu però electritzant aparició divina per al mviment de Juan Kruz. La seva voluntat de debatre sobre la normativitat dels cossos, sobre el trencament de convencions, queda en una peripècia massa prima: S’intueix el reflex d’on es voldria arribar i, ni tant sols, s’arriba a trobar el tren amb aquella destinació. en aquests casos una mirada externa i (preferiblement) una dramatúrgia coherent ajuda a bastir uns mínims fonaments perquè el vehicle artístic connecti amb energia amb el públic.