Rastres_Argelers

La sorra de la platja d’Argelers ha esdevingut el símbol de l’Exili republicà, centenars de milers de persones que a finals de gener de 1939 fugiren cap a França davant la caiguda del front català i l’avenç imparable de l’exèrcit franquista. (...) Ara l'experiència dels primers mesos d'estada en aquest camp de concentració puja a l'escenari en un espectacle de petit format que val la pena recomanar, especialment entre aquell públic que desconegui l’episodi històric. La proposta parteix d’un procés de documentació impecable, aspecte que en potencia el vessant pedagògic. Atenció professorat d’història, és una obra ideal per portar adolescents al teatre. Tot comença amb un salt del present al passat amb la troballa d’una capsa, típic recurs entre la ingenuïtat dramatúrgica i la trista realitat de la mort dels testimonis que han amagat sempre el passat.(...)A partir d’aquí cal destacar la tria de l’autora, Aina Huguet, que també en signa la direcció, de mostrar la vivència en femení i des del punt de vista de dues protagonistes de classe popular i caràcter antagònic: Maria, la militant amb idees polítiques clares i Lola, totalment apolítica. (...)La posada en escena és simple, la història ben trenada, el ritme totalment acord amb allò que es narra en l’espai no-lloc on s’escola la supervivència i l’escenografia contundent. L’obra cala entre el públic i l’emociona amb la força de les interpretacions, naturals i sense estridència. Més ingènua i fràgil la Lola que dibuixa Ariadna Fígols davant la cuirassa ferma de la Maria d’Aina Huguet.En definitiva, "Rastres_Argelers" és un espectacle honest que recorda un dels èxodes més nombrosos del segle XX, el més important de la història de l’Estat espanyol i alhora poc conegut en l’imaginari col·lectiu. Per tant, se suma a la necessitat escènica de mirar enrere i reivindicar el passat com ho han fet en el seu moment "La maternitat d’Elna", "La nit més freda (veus a l’exili)" o l’insuperable solo de Blai Mateu, "Ï". 

(...)Aina Huguet ha decidido sacar del cajón del olvido las historias de los olvidados, aquellos que huyendo de la Guerra Civil Española se sumergieron en otra cloaca sin nombre y sin memoria. Después de 80 años, la playa de Argelers se ha convertido en un lugar turístico, ni rastro de la barbarie genocida que sufrieron los exiliados españoles durante años. Pero la memoria no olvida y la arena está a punto de destapar las mentiras.Con la sala en forma de L nos encontramos un escenario aterrador, lleno de ropa amontonada. Unas prendas que algún día pertenecieron a alguien y que hoy frías y sin cuerpo al que guarecer yacen desparramadas por el suelo. No es verano, nuestras protagonistas tienen frío y hambre, mucha hambre. La esperanza de haber podido escapar de la guerra se va apagando según pasan los días encerradas en su propio miedo.Rastres_Argelers es un montaje honesto, de los que piensas "lo que ves es lo que hay" pero no hace falta mucho más que una dramaturgia certera, una escenografía (de Elisenda Pérez) que te aplasta y una iluminación (de Adrià Aubert) que te hiela la sangre. Hay verdad en sus caras, sus expresiones no son baladí y sus silencios hieren más que la mayoría de balas. Hay montajes que se te quedan dentro y van hurgando hasta que poco a poco te rompen la carcasa de protección que, a mi, me impide llorar en público. Y son esas lágrimas que no limpian pero sí hacen que merezca la pena vivir la historia, una y otra vez, para que no se nos olvide jamás.

Hi ha tragèdies que per moltes vegades que s'expliquin no s'esgoten mai perquè sempre hi ha racons inèdits per descobrir. És el que passa amb l'Holocaust nazi. I també amb la fugida dels vençuts després de la victòria del feixisme a la guerra civil espanyola. La literatura de postguerra n'ha deixat múltiples testimonis. I, físicament, entre tots aquests testimonis hi ha un espai de sorra muda que, bressolada per les ones, ha enfonsat entre el seus milions de grans les morts de molts del refugiats, la desesperació de moltes mares i la pèrdua de molts nadons. Argelers és un nom que vol dir moltes coses a la vegada i que s'ha convertit en un mite del drama de l'exili del 1939. Al costat de la població d'Elna —¿qui havia de dir que gairebé vuitanta anys després també seria el punt de recepció, amagatall i distribució de les urnes de l'1-O?— i la cara positiva de la Maternitat que, fundada per la jove infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va salvar moltes vides —en va recrear un muntatge teatral encara viu avui i també testimonial l'actriu Rosa Galindo— hi ha la cara fosca d'Argelers i de la vergonya mai admesa del govern francès en conxorxa amb el feixisme espanyol que va abandonar darrere el filferrat dels camps de refugiats —o més aviat de concentració— aquells que no tenien la possibilitat de sortir-ne, ja sigui perquè els reclamava un familiar establert a França o perquè formaven part de l'elit cultural o política amb visat d'embarcament cap a països d'Amèrica del Sud.Aina Huguet, actriu i, amb aquesta peça, també dramaturga i directora, ha elaborat un testimoni de petit format que és encara un testimoni necessari no només per als que ja tenen una certa edat i són descendents d'alguns d'aquells refugiats sinó per a generacions que potser no n'havien sentit a parlar mai. I ho ha fet centrant-se en un paper sovint oblidat: el de les dones refugiades. A vegades, dones malaltisses per la fam i la guerra, a vegades mares embarassades que potser havien perdut la família o que vagaven soles amb l'esperança de retrobar-se amb el seu marit o company.L'autora de «Rastres_Argelers» comença la història avui mateix i se centra en la relació a distància de dues germanes —una d'elles viu a l'estranger— i una trucada telefònica de la que s'ha quedat aquí cuidant una àvia que acaba de morir i que li havia deixat dit que, un cop incinerada —“res de misses ni capellans!”—, escampessin una part de les seves cendres sobre la sorra de la platja d'Argelers. Una capsa de records i un dietari que llegeixen les dues nétes alhora desvelen les vivències de l'àvia, la seva experiència com a refugiada a Argelers i el seu secret fins que se'n va poder deslliurar i el perquè de la seva última voluntat de reposar en part, amb les seves cendres, a Argelers.Aina Huguet i Ariadna Fígols representen dues de les dones que es troben a Argelers, una d'elles, l'àvia de jove, republicana, compromesa i, per la seva filiació lluitadora, impossible d'adherir-se a la pretesa amnistia per tornar a Catalunya si, com proclamava cínicament el règim franquista, ho podien fer els que tenien “les mans netes de sang”.Com un mirall de petites penúries de l'estada a la platja d'Argelers, sobre un tapís de desenes de peces de roba vella que simbolitza la pèrdua del passat dels refugiats, els espectadors escoltaran, en un collage unit com si sortís d'una sola veu, testimonis extrets de bans del règim, relats, novel·les i dietaris de diversos autors i autores que van viure l'exili com Lluís Ferran de Pol, Otília Castellví, Silvia Mistral, Xavier Benguerel, Avel·lí Artís Gener, Agustí Bartra, Neus Català o Teresa Pàmies, entre altres. I, entremig, com a lectura de l'àvia/jove refugiada, uns versos del poema «Res no és mesquí», de Joan Salvat-Papasseit.Una interpretació a duet que respira sensibilitat epidèrmica, que combina paraula i moviment, que transporta els espectadors a un moment del passat més present que mai i que s'acompanya d'unes fugaces notes de la peça «Corrandes d'exili» —composició i arranjament original de Daniel Pitarch—, i que s'acoloreix amb una il·luminació d'Adrià Aubert que vol reflectir cadascun dels moments del dia que es relaten al camp.Tot i que pugui semblar que «Rastres_Argelers» tingui aires de docuficció, el que s'hi explica esclata com un bany de realitat de la tragèdia que va ser i que corria el perill de quedar oblidada, com insinua el subtítol de l'obra, només amb l'objectiu pervers d'“esborrar la història dels vençuts”. (...)