Raptes

Raptes es una obra de Marc García Coté, lliurement inspirada en el clàssic, Amb la ràbia al cos, coneguda y estrenada a Espanya amb el títol, Mirando hacia atrás con ira, i de la que se´n va fer també una magnífica i icònica pel·lícula, que es pot veure a youtube. L´autor, que també interpreta el personatge principal masculí, manté els quatre personatges principals de l´obra i amb les seves respectives relacions i problemàtiques, però centre l’interès en el personatge de la dona del protagonista. Una noia jove casada amb un home frustrat i violent, que ha de suportar un maltractament quotidià. Dos monòlegs, al principi i al final, ens mostren a una dona feble, filla de casa bona, immersa en seu laberint de foscor, de fantasmes on la imatge masculina apareix com a ídol adorat malgrat tot (síndrome d´Estocolm), i el botxí sentimental que la té atemorida. Viu atrapada, immobilitzada i incapaç de trencar la relació i marxa de la casa. Dos personatges més complementen el repartiment, l´amic d´ell, que viu a la mateixa casa de la parella, un jove depenent, apocat i pusil·lànime, incapaç que ho veu i viu tot, però es incapaç d’enfrontar-se al seu amic, que també el maltracta. El segon es l´amiga de la dona que serà qui li obrirà els ulls i l´ajudarà a sortir del cercle. L´estructura es en molts aspectes, inclús seqüències, similar a l´obra original em que s´inspira, però la simplificació i  poca durada, fa que els personatges acabin sent molt estereotipats. Aquest aspecte li resta tota la riquesa de matisos que hi ha a l´obra que fan que l´espectador pugui sentir-se proper en alguns aspectes o pugui comprendre a cada personatge. Intèrprets i posta en escena Els intèrprets de Raptes, son com ja hem escrit, Marc García Coté, l´autor; Martina Roura, com a la jove dona maltractada; Damià Plensa, com l´amic apocat i la cantant-músic i actriu Anna Maruny que li dona nervi al personatge de l´amiga i es l´encarregada de cobrir la part musical d´ambient sonor tocant el piano i cantant. La direcció es de Mercé Managuerra, ànima del Dau al Sec, que li dona un interessant estètica plàstica amb unes teles blanques, tuls que embolcallen objectes i personatges, que baixen i floten sobre l´escenari, escenografia i vestuari d´Ona Grau. Altre aspecte que crec s´hagués pogut accentuar més, és l´ambient sonor amb la cançó de Nina de porcellana, de Pau Riba, cantada de forma inquietant i envolvent i les il·lustracions musicals al piano, veu i teclat interpretat per l´Anna Maruny. L´aire oníric, de mal son, que respira el muntatge estaria més explícit. Marc García Coté (Barcelona, 1980), es dramaturg, director i actor, format a Catalunya (Institut del Teatre, 1999-2004) i França. Amb una amplia trajectòria tan a França com a Catalunya. Conegut per les seves participacions a les series Vent del pla (interpretant a Manel Estelrich) i La Riera, com a Alex Vendrell. Al Dau al sec, ha estrenat diversos muntatges, La màgia lenta (2024). El més recent El clam al buit, monòleg interpretat per Mercè Rodoreda (2025), del que es autor i va dirigir. Martina Roura (Torroella de Montgrí), e una jove actriu que ha treballat en diversos muntatges al TNC i al Teatre Lliure i a la televisió l´hem pogut veure a les series, Bojos per Molière (2023) i Les del traster (2024) i a la pel.lícula, Pare nostre (2025), com Marta Ferrusola, jove. Anna Maruny (Forallac, 1991), es actriu, cantant-mezzosoprano i músic, toca el piano i la guitarra. Llicenciada a l´Institut del Teatre (2012-2017). Ha treballat els darrers anys a la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Damià Plensa, es un actor amb un llarg recorregut en el que ha treballat entre altres a companyies com La Fura dels Baus i en produccions operístiques de Calixto Bieito. Vinculat des del 2018, a la Companyia del Dau al Sec, amb la que ha estrenat: El mercader de Venècia, Bye bye bye l´hort dels cirerers i La última batalla.   Un clàssic del teatre contemporani i un autor de culte Look back in anger-Mirant enrere amb ira-Amb la ràbia al cos, es va estrenar a Londres el 1956 i va transformar el teatre britànic, acabant amb els límits formals que el tenien anquilosat. L´autor, John Osborne (1929-1994), va alternar el teatre amb el cinema y va ser a més guionista de les seves pròpies obres, Un any desprès estrenava The Entertainer, que va ser portada al cinema el 1960, amb Laurence Olivier com a protagonista. Des de 1950 fins a 1992, Osborne va escriure i estrenar 23 obres. A la darrera escrita el 1992, Deja vu, Como adaptador-guionista, va participar en 14 pel·lícules i va guanyar l´Oscar al millor guió-adaptat per Tom Jones (1964). Inclús es va permetre aparèixer com actor en set pel·lícules, la darrera Flash Gordon (1980), com a sacerdot. Una pel·lícula també mítica    Mirando hacia atrás con ira (1959), va ser portada al cinema dirigida per Tony Richardson (1928-1991), un dels directors més destacats del neixent “free cinema”, y va comptar amb un repartiment excepcional, Richard Burton, Mary Ure, Claire Bloom (inoblidable protagonista amb Chaplin de Candilejas, el seu debut cinematogràfic, 1959 i recent protagonista de Miss Dalí, la darrera pel.-lícula de Ventura Pons, 2018) i Ronald Fraser. La pel.lícula reflexa fidelment el moment d´angoixa i frustració de molts joves de barris treballadors al Londres de finals dels anys 50. El protagonista molt ben interpretat, malgrat que ja era massa gran (34 anys), pel gran actor Richard Burton, transmet tot el seu malestar al veure que malgrat tenir una carrera universitària, no troba feina i ha de conformar-se en ser dependent d´una tenda de caramels. El seu talent i la seva ràbia troba sortida fent de trompetista, a la pel·lícula, en un club nocturn. El seu malestar el fa tenir un geni insuportable, que acaben pagant-ho la seva dona a qui maltracta i el seu amic que viu amb ells amb el modest pis que comparteixen. La millor amiga de la dona es qui li fa veure la realitat i l´ajuda a marxar de casa, però el protagonista també té una vesant humana i desvalguda que fa que l´amiga també acabi enamorant-se d´ell. No explicarem el final per si algú vol veure la pel·lícula, plenament recomanable, que es pot veure, com em dit a youtube.     Text: ferranbaile@gmail.com  

Si Llàtzer García es va inspirar en Amb la ràbia al cos (Look back in anger), de John Osborne, per escriure La meva violència (Teatre Tantarantana, 2021), l’actor, director i dramaturg Marc García Coté fa el mateix per a dibuixar Raptes, l’obra que s’acaba d’estrenar a la Sala Dau al Sec i que ens desgrana relacions tòxiques i violència, tan física com verbal. Mercè Managuerra, amb qui forma un tàndem extraordinari, dirigeix un muntatge bell i oníric que es podrà veure fins el 30 de novembre. El 1956, el dramaturg i guionista britànic va escriure Look back in anger (traduïda a casa nostra per Joaquim Mallafrè i publicada el 1986 a Edicions del Mall) on plasmava la situació desesperançada i de desconcert que regnava en una Europa sorgida de la seva segona Guerra Mundial. Raptes s’allunya d’un clima post-bèl·lic -però igualment asfixiant- per posar el focus en tres persones que comparteixen pis, en un no-lloc i una època indeterminada però que endevinem contemporània pel telèfon mòbil que surt a escena. La Clàudia (Martina Roura, amb un preciós accent gironí), camuflada entre un públic ja assegut, s’aixeca de la butaca i demana disculpes per interrompre la funció. No vol acaparar les mirades però té “una esquerda que vessa”, “un malson amarg” que necessita vomitar. Li cal “estar dins del somni i explicar-nos-el”, ens diu. Així que, atribolada, baixa les escales de les grades i irromp en l’escenografia, una esplèndida creació d’Ona Grau (que també firma el vestuari, en blanc i negre), que recrea un paisatge d’un nevat que glaça, com algunes de les ànimes que l’habiten. Del sostre pengen llargues teles que arriben fins al terra i que ho embolcallen tot, com les performances artístiques de Christo Javacheff i Jeanne-Claude, que  van fer furor al segle passat. Tuls que amaguen rostres i objectes, que esdevenen ones marítimes o que ressalten temples amb escalinates folrades i coronades per una làmpada de peu rodona. L’espai lumínic d’Alberto Rodríguez Vela és una altra meravella. La Clàudia, mentre declama, descobreix amagades rere les gases les figures del Marc (el mateix Garcia Coté) i en Rai (Damià Plensa), els seus companys d’apartament. Més tard s’hi afegirà la Berta (Anna Maruny), una amiga vinguda a rescatar-la, i que canta i toca el piano en directe. El fum, dens i tothora present, crea una atmosfera gairebé celestial, analogia del somni que ens serà explicat. Raptes, amb un llenguatge que és pura poesia (“Són paraules que tallen. Ell era el ganivet que jo em clavava al ventre i a la boca”), dona veu a aquesta “noia de porcellana” fràgil com el cristall però enrabiada com una hiena o, com narra la cèlebre cançó de Pau Riba, indignada com una santa sense beats. Algunes de les estrofes del cantautor mallorquí ressonen rere les teles fins que no descobrim qui les canta, exercint de melodia que bressola la consciència. Lluny de ser freda i inhumana, en el seu somni la Clàudia es rebel·la contra la tirania de la seva parella (un Garcia Coté que espanta amb la seva follia disfressada d’amor, que exhibeix arrancant-se la roba i intimidant la noia a pit descobert, com un goril·la iracund) i la passivitat de l’amic, que ho contempla empipat però sense saber com aturar-ho. El masclisme, el patriarcat i la submissió tenen les hores comptades, perquè el vel cau dels ulls de la protagonista, que es deixa acomboiar per una Berta que exerceix de detonant del motí, en un exemple de sororitat majestàtica. Aquest viratge de Look back in anger que ha traçat el dramaturg -que també n’ha assumit la traducció- i que ha entomat amb destresa Managuerra, tot modelant actors i actrius, es tradueix en una proposta de curta durada i altament suggeridora que fotografia un mosaic d’éssers atrapats que es deleixen per fugir, físicament i metafòricament, fins i tot d’ells mateixos. “Volem escapar-nos del dolor de viure”, afirmen. El text original té gairebé setanta anys de vida, però degudament destil·lat i contextualitzat té una vigència que encara cruix. “Només ens queden les petites coses, les que hem viscut”, sentencia una Clàudia ja alliberada de la seva enclusa. No podem finalitzar aquesta ressenya sense esmentar el parentiu de l’actor Damià Plensa: és fill del cèlebre escultor Jaume Plensa. No sabem si l’escenògrafa s’hi ha inspirat -també lliurement- però les escultures humanes (sobretot el rostre) que crea amb les cortines vaporoses ens transporten automàticament al seu univers. A Raptes, sembla que la ‘Julia’, la ‘Carmela’, la ‘Carla’ o la ‘Flora’ abandonin l’aire lliure on estan ubicades i es traslladin a escena, com un bonic homenatge a l’artista i, alhora, reivindicar, amb els ulls clucs i la serenor a la faç, la seva plena autonomia i apoteòsica presència.   Aquest article es va publicar a Núvol el dia 7 de novembre de 2025.

John Osborne va néixer el 1929. És fill del crack del 29. Devia sentir plànyer-se la família i la societat d'haver confiat en el capitalisme voraç. Els fills d'aquest primer quart del segle XXI també es ressenten d'una cadena de crisi (des de la immobiliària del 2008) que els fa veure que no poden aspirar al millorar socialment respecte als seus pares. Fins i tot els seus avis van tenir millors garanties de futur que les d'avui. Evidentment, d'ençà que es va publicar Look back in anger (1959) a avui ha canviat molt la sensació de toxicitat del masclisme. I aquesta era la reflexió que Mercè Managuerra (Bye, bye hort dels cirerers) volia fer d'un text poètic carregat de ràbia però amb una violència descarnada cap a la protagonista, que acabava depenent d'un jove autodestructiu. Ara, amb l'adaptació de Marc Garcia Coté (El clam del buit) aquella violència arriba tamisada amb un nou realisme social: el de la insatisfacció i desconfiança social. La situació que proposa aquest Raptes té molt de família txekhoviana: L'oncle Vània ressona amb força. La posada en escena de Dau al Sec el dia de l'assaig general era encara massa angulosa. Segur que se suavitzaran les maneres (no pas la intencionalitat) en els pròxims passis. Ara, Garcia Coté (el Jimmy el film) salta i crida replicant quasi tot, amb un excés d'afectació. També Martina Roura (la Helena Charles de Hollywwod) necessita sincronitzar les seves respostes amb la seva gestualitat. Però signa una preciosa cançó al piano i una pertorbadora acció amb el company de l'amiga que vol salvar. Cliff, el company desvagat (Damià Plensa), enamorat covard, és incapaç d'arreglar una bicicleta. I també de frenar la violència de l'amic que estreny la seva parella. El personatge més temperat i tràgic és el de Clàudia (l'Alison del film), que interpreta Anna Maruny amb una preciosa i subtil entrega. És vulnerable i enamoradissa. Entén la impossibilitat d'estimar qui estreny, però li costa apartar-se. Ho fa, potser massa tard, per protegir una tercera persona i evitar una maladicció. L'espai, abstracte, embolcalla i ofega i, des de la quietud enganxifosa de la inacció (que exaspera encara més als personatges) aconsegueix ser piscina, menjador, dormitori, taller mecànic. Segurament, l'espai i la tendra interpretació de Noia de porcellana és el que reflecteixen millor el to entre inert i angoixant. És com veure els ganivets de cuina afilats que amenacen de tallar i ferir sense ser-hi. L'adaptació de Garcia Coité se subleva del text de fa 70 anys. En comptes de centrar-se en aquesta mena de Don Joan que manipula fins a dominar les seves parelles, ara la mirada de Clàudia panteixa entre la sensació d'un buit que la clava a una realitat que tem i la necessitat d'escapar-se. Entre l'admiració per una veu poètica turmentada i un amor nociu que la bloqueja. Si Sofia a L'oncle Vània entén que el metge es destruirà i mai voldrà el seu amor, ara les insatisfaccions creuen altres encreuaments utòpics impossibles. A l'escena, cadascú brama en un abisme diferent i només senten el ressò propi; ningú escolta l'altre. La frustració per no aconseguir les expectatives són similars a les de Little women, Carn humana o, fins i tot, Tarsius. Sorprèn com sintonitzen tots aquests muntatges en una sintonia amarga punyent.