Ja ho vam dir en la crítica de Fenomen (Sismògraf, 2021). Que la parella Moon Ribas i Quim Giron havien de seguir treballant, unint els seus dos móns de poètica estranya, perquè desperten una curiositat immensa. Ara fan una acció de carrer, pensada per als ambients rurals. De fet, per a desenvolupar-ho en parcs Naturals propers a urbs. La proposta és tant despullada com intrigant. Perquè, sense paraules, passen de ser els pastors d’un ramat a ser les ovelles (o els gossos d’atura) que atenen les ordres del pastor que els crida. El públic participa en aquesta inversió de papers. Si el primer passeig és calmat i permet escoltar la conversa d’un pastor que no sabrà a qui donar el ramat que ha criat després de dècades de feina, l’acció guanya en mobilitat i imprevisibilitat en el prat, en una espai obert però acotat alhora.

La logística sonora permet que cada aparell d’àudio itinerant es pugui compartir en grup. De fet, en la pila, enmig d’un descampat immens, es generen unes divertides endorfines. El desplaçament vergonyós per sortir de l’atenció de l’artista que el pot atrapar en el seu desplaçament continu (com si fos un joc de cau per a preadolescents, en què tothom hi empatitza sense dificultats) converteix en grup en una Turba (com la de Mos Maiorum, sense eslogan però amb la sensació de tenir major seguretat si van juntes i apilades).

Moon Ribas integra l’animalitat de l’univers de Quim Giron (Animal religion: Sàpiens zoo, Chicken legz). El verticalista s’integra en el moviment coreogràfic de l’artista (Waiting for Earthquakes). La celebració al camp té un cert aire de rave en format càpsula, lluny del quadre d’incerteses de Crowd, de Gisèle Vienne, però lúdic com el conte traslladat a una cova amb rat-penat de Rave. El moviment d’uns balladors en una discoteca, de fet, coincideix prou en el constant jocs de rols d’un ramat amb una cabra amb banyes que vol imposar el seu status per sobre de les altres.