Fa una dècada que Lali Álvarez va despuntar com a dramaturga i directora amb Ragazzo. El protagonista era un jove Oriol Pla. Ara, torna amb un nou intèrpret, Pau Bondiez. Com aquell Ivan i els gossos interpretat per Pol López (que, més tard faria Pau Rosell), la pedrera teatral demostra vitalitat. Però el que és més preocupant, les obres dramàtiques inspirades en fet reals continuen ressonant d’una actualitat tant o més cruentes.

Al 2015, el ressò de Gènova 2001 (Fausto Paravidino en faria una proposta teatral, que va dur al Grec Carme Portaceli el 2004) va ensenyar la impossibilitat de conviure el G8 amb una concentració d’ONG’s per reclamar un altre món possible. Aquell clam esclafat per la policia connectava amb el 15M, del 2011, que també va acabar amb un desallotjament forçós pocs dies després de la victòria electoral d’Artur Trias (CiU), però abans que accedís a l’alcaldia, en temps d’escombraria del govern socialista de Jordi Hereu.

Revisitar el muntatge aquest 2025 té uns referents diferents. Perquè el soroll d’helicòpters va ser un signe amenaçador, des del 2017, arran de la convocatòria de l’1-O en contínues manifestacions i aparicions de força de l’ordre. I, novament, el 2019 amb la resolució de la sentència que va incendiar la plaça Urquinaona. Si Gènova podia sonar d’una altra època (principi del segon govern de Berlusconi), ara aquest assassinat per part de la violència institucional (teòricament, legal) és un salt a un record relativament recent, encara latent. A Barcelona, sortosament, no hi van haver morts, però sí crims que han quedat impunes. Mentre moltes persones que van actuar amb desobediència civil encara no se’ls ha permès l’amnistia, la majoria dels agents que van provar de rebentar l’organització popular que ja en disposen.

A l’escena, Bondiez viu, de nou, la història d’un jove de 23 anys que, abans de tenir unes opinions molt formades polítiques i socials, confia en la decisió festiva i desinhibida dels joves que prenen els carrers, i decideixen que poden passar per les zones prohibides de la ciutat (parapetades per a garantir la seguretat dels polítics del G8). La mirada ingènua, però clarivident, de com regular amb més justícia la riquesa d’un país l’aparta de convertir-se en una figura mítica: ell demana ser recordat com un anònim més. Aquest cant des de les catacumbes socials coincideix amb la lectura, un punt distòpica de Llogatera que aquests dies representa Júlia Truyol a l’Akadèmia.

Caldrà fer alguna acció (més enllà del teatre) per obligar a revertir privilegis. Álvarez, que no ha deixat de proclamar-ho amb altres muntatges (Barcelona contra la paret; Life, Tha Tzpar (L’espera) ho torna a posar sobre la taula amb tota la contundència que cal per combatre les simplificacions avui, de missatges de l’extrema dreta.