Quiso negro va ser l’obra guanyadora del Premi ITDansa. La part final té una energia i un joc del rellotge màgic (o caldria parla de porta giratòria opaca?), partint de la tarantel·la, que en feia una decisió inapel·lable. El premi és el dret a poder ampliar el projecte i estrenar-lo al Festival Grec amb una partida econòmica per a poder assajar-lo professionalment. La peça resultant, en canvi, té punts qüestionables. Perquè bona part de la coreografia incorporada amplia la representació de la picada de l’aranya, una acció temuda a la cultura napolitana que, tot i captivar per la seva intensitat i quietud, acabava allargassant-se massa.

Betty Tchomanga, dins del mateix Grec, ha presentat Mascarades, una coreografia inspirada en una tradició africana, una mena de divinitat de la qui se la té por i és símbol de desig alhora. Sense conèixer la tradició (la visita a la Viquipèdia de torn va ser posterior) el solo mostrava els costats angulosos de Mami Wata, i, les decisions de caracterització (la ballarina tot i ser negra és pintava els braços i el ventre per simular la cara més blanquinosa que reprodueix la iconografia respectiva) aportaven tota la coherència al que s’havia vist des del desconeixement.

A Quiso negro, hi ha elements que, més enllà de la seva qüestió estètica i d’aportar estímuls a una producció desorientada (el gronxador, el reflex del mirall còncau, els espectaculars canvis de dissenys de llum sense una raó aparent…) fan pensar en com allargar un text del Torneig de dramatúrgia de Temporada Alta (dels 40 minuts de les bases cal allargar-ho fins a superar l’hora) procurant no perdre la frescor ni el ritme. Evidentment, la solució que resol millor és posar un antecedent al capítol final del Torneig (o del premi). Però cal trobar-li una actitud coreogràfica o dramatúrgica.

Dit això, cal celebrar i aplaudir l’energia en els instants de ball i la intensitat en (l’excessiva, insistim) quietud. La força de repicar de peus, en un moviment àgil i que multiplica la dansa popular d’envelat té un aire molt contundent gràcies als braços que, en comptes de recolzar-se als malucs, queden estàtics a l’altura de la cintura. Un fragment que faria les delícies a la Fira Mediterrània.

La peça és coral perquè la cadència i moviment són els mateixos, però solitària perquè en prou feines es permet el contacte entre es ballarins. I el moment de la porta d’hotel opaca, amb un inquietant canvi constant a la part “fosca” li aporta una sorpresa reconciliadora final.