El teatre de Paco Zarzoso
i els seus personatges es mouen a través d’unes coordenades pròpies, 
defugen el naturalisme per caure en una poètica inconfusible,
abassegadora, carregada d’ironia que panteixa sarcasme. ‘Querencia’
és, probablement, una de les seves obres més ambicioses, pels
extrems als que s’atansa, pel barroquisme manifest del llenguatge i
per l’histrionisme tan marcat dels protagonistes i de la situació.

Una
ex-parella formada per un critic teatral i una gran diva dels
escenaris es retroba temps després de la ruptura amb tot el sac de
retrets carregat d’esmolats ganivets. El amor per oposició a la seva absència ens
mostra uns éssers passionals i dolguts, un combat dialèctic
carregat de referències metateatrals, de moments que barregen amb
desimboltura la discursivitat de Pinter, els diàlegs punyents d’Albee
i l’esperpèntic patetisme almodovarià.

No és
senzill cuinar amb traça tot plegat. Carles Sanjaime se’n surt amb
nota a la direcció, ha sabut filar l’humor que s’hi respira creant
situacions divertides que no cauen en la pantomima grotesca. Verónica
Andrés i Álvaro Báguena són l’afinat motor de tot el còctel, dues actuacions excel·lents,  generoses, amb energia i matisos, que ja per elles paga la pena tot
plegat. S’ha de veure.