Comencem el dissabte del TNT 2024 en una antiga fàbrica de Terrassa mig en obres, en una nau despullada amb finestres grans i molta llum natural. A les cadires, mascaretes que ens recorden dies tristos però que ens serviran per evitar que la pols de l’espai ens afecti. Aquest és el lloc on Brigitte Vasallo ens presenta Queixa (Roma o Morte), una conferència semiperformàtica sobre les diàspores que en l’època postfeudal i precapitalista es desplaçaven del camp a la ciutat. Un fenomen internacional que, amb independència dels kilòmetres realitzats, va transformar la realitat de tota una generació de migrants del segle XX, entre ells els pares de la Vasallo.

El discurs és ampli. Circula entre la vivència personal com a filla i com a activista (per exemple els seus records d’infància o la persecució que va patir en inaugurar el polèmic 1r festival Txarnego de Barcelona) i les troballes que ha fet com a investigadora, amb cites bibliogràfiques, arguments etimològics o testimonis recollits. No hi falta el discurs antiesclavista (“odio el Modernisme”) i fins i tot hi ha un petit apunt sobre el negoci que representen les energies verdes, amb construccions que expropien el camp, que fa pensar en el Solar de Mos Maiorum. Es troba a faltar això sí, algun apunt sobre el paral·lelisme evident entre les migracions forçoses de l’època i les actuals, un tema que continua a l’ordre del dia.

Vassallo s’expressa de forma directa i amb dosis d’humor, amb un to informal que permet que el discurs arribi de forma planera. Mentre parla, realitza petites accions escèniques entre l’homenatge, l’estructuració del relat i el muntatge d’una petita exposició, que es podrà veure a la sortida. S’ha de dir, però, que a nivell escènic es percep una certa improvisació una mica caòtica, amb problemes relacionats amb l’espai i amb la fluïdesa de les accions. Tot i el valor simbòlic de la nau, a la pràctica el so rebota i dificulta la comprensió del text, un problema greu en una peça que té els seus fonaments en la paraula. Tampoc hi ajuda la disposició a banda i banda, que fa que inevitablement durant molts moments l’artista quedi d’esquena. I no funcionen gaire les projeccions, que pràcticament no es veuen amb la llum del sol (la meva va ser la funció matinal, potser a la de tarda lluïen més). En realitat, la performer ens ho adverteix des de bon principi: ella se sent més a gust escrivint que actuant. Si divulga a través de l’escena és per reivindicar la cultura oral i arribar a les persones que no poden o no volen llegir.

Tot i les mancances, s’ha de dir que la peça aconsegueix impregnar el públic. Quan acaba la funció, tothom vol donar una ullada als materials exposats, tant per saber-ne més com per entendre allò que no s’ha escoltat bé. El tema dona per a molt i el muntatge obre debats. Petjada deixada, objectiu aconseguit.