La proposta d’àudio i paisatge que signa Glòria Granell Barberà juga a la ficció trepitjant i admirant la realitat. Se sap, des de bon principi que tot és un conte sentit, amb voluntat d’emocionar i sorprendre, carregat d’adjectius i d’imatges poètiques d’un text que hagués pogut ser molt més directe i efectiu. Té un punt d’equívoc quan l’oient es converteix de cop, en protagonista, i es troba desarmat sense la caixa de galetes plenes de molles de pa, que són metàfora consistent de la peça. El recorregut se segueix molt bé i amb la calma de contemplar la immensitat del dolor i de la vida al Balcó del Mediterrani. La mar és inabastable; la soledat del l’avi i la persona que va apuntar el seu telèfon, resseguit en vermell a la primera pàgina de l’agenda, encara més.

És la primera coproducció internacional del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT). I es presenta en aquesta edició tant insòlita. Que se la mengin els coloms (i la portin a casa) és una peça de storywalker –l’espectador segueix una història pels auriculars connectats al telèfon mòbil mentre passeja per un itinerari marcat–. La peça narra un tema universal i d’actualitat (les conseqüències de la Covid) però el localitza a les escales de la Baixada del Toro. És, per tant, una producció en tres idiomes que només es pot escoltar des de Tarragona. Que caldria rellegir i adaptar a la geografia de la població que volgués absorbir-lo.

A diferència d’altres storywalkers (com La noche sin tiempo del Grec o la més festiva Entre tazas) en comptes de necessitar una logística d’auriculars i MP3(ara amb la complicació de desinfecció de cada aparell abans de cedir-lo a un nou usuari) utilitza una trucada de telèfon a una centraleta que activa l’àudio en una sola pista (amb el risc de no perdre’s perquè no es pot accedir a la trama per diferents canals). L’obra es tanca amb un instant de redempció. Amb la confiança de donar consol a les urnes de cendres que s’amunteguen a les funeràries, esperant que els familiars les recuperin. I, entre els expedients, les alarmes i els possibles contagis, s’hi troben històries poc compreses com les dels protagonistes. La humanitat, la capacitat d’empatitzar en el drama del que s’escolta, ens fa persones.