Quan es tracta
d’un personatge com la Pavlovsky, qualsevol excusa es bona per retrobar-se amb
ell/a. Més encara si tenim en compte que Ángel Pavolovsky /La Pavlovsky es va
retirar dels escenaris fa cinc anys amb una discreció ben allunyada del seu
tarannà natural: a Pavlovsky ( o per ser més exactes , al personatge que Pavlovsky
ha encarnat al llarg de mig segle de trajectòria artística) se li poden dedicar
molts adjectius – tots els que em venen al cap ben elogiosos –  però – sortosament- mai s’ha pogut dir
d’ell/a que sigui una persona discreta: 
quan algú exhibeix tant descarat glamour i es capaç fins i tot de
presumir amb orgull de les seves carències, és evident que fingir discreció
seria un pecat. Però en canvi, així és com va desaparèixer Pavlovsky de les
nostres cartelleres; tan discretament que un bon dia ens vam trobar
preguntant-nos què se n’havia fet d’aquest Ángel poc donat a les lloes
celestials   i on el teníem amagat sense haver-li pogut
dedicat el gran comiat que es mereixia. I sense poder-li demanar que s’ho
pensés  dues vegades abans de retirar-se,
perquè la seva presència ens seguia resultant un plaer massa addictiu com per
prescindir alegrement d’ell.

I el cas és que estem
davant de l’únic artista que pot presumir ( com s’ha de ser discret, amb un
curriculum així ?) d’haver-se fet estrella entre les parets de l´últim reducte
de l’enyorat Paral·lel canalla d’altres temps ( el Barcelona de Noche situat al
llavors encara molt prostituït carrer de les Tàpies en el qual aquest àngel
fins i tot va tenir la barra de presentar-se amb forma de bomba de
neutrons)   , 
d’haver triomfat al Liceu interpretant el mateix personatge  que Montserrat Caballé havia interpretat a
altres grans escenaris internacional ( el personatge no cantat  de la duquessa de “La filla del regiment” ,
dins el muntatge de l’òpera de Donizetti que la Caballé havia estrenat a Viena)
, d’haver lluït talent als grans salons del que durant dècades va ser l’hotel
més aristocràticament burgès de Barcelona (La parrilla del Ritz) , i d’haver
dirigit tota una orquestra de senyoretes des de les altures d’un cabaret ben
representatiu d’aquella Barcelona en transició que reinventava el seu passat
més àcrata donant-li un toc de transformisme ( la Cúpula Venus).

Doncs ara, i amb
l’excusa del documental que s’està filmant entorn la seva personalitat ( i que
ja frisem per veure )  durant cinc dies
ha passat un àngel per la Sala La Gleva. I tampoc aquest cop el seu pas ha
estat discret: la forma com han volat les entrades, la sala s’ha omplert fins i
tot per damunt de les seves possibilitats ( la calorada i les estretors que
s’han respirat dins el local han estat a l’altura de  l’expectació despertada pel retorn)  i s’ha creat una llista d’espera impossible de
ser atesa en tota la seva extensió, així ho acredita . Tant de bo si -i encara
que sigui sense plantejar-se un retorn al qual no sembla gens disposat –
Pavlovsky troba la forma de satisfer una mica aquelles persones que es van
quedar a la llista sense poder traspassar les portes del local, i ens regala
amb unes quantes funcions més. Si és així , no us ho perdeu. I això ho dic
pensant només en aquells i aquelles de vosaltres que no heu tingut mai ocasió
de gaudir del seu tan inqüestionable com indefinible talent: qui el conegui no
necessita ja  recomanacions. Pavolovsky
se’ns presenta aquest cop al costat de la seva pianista favorita , que resulta
ser també una de les seves millors amigues , una presència habitual als seus
espectacles al llarg d’un grapat d’anys, i una de les persones sense les quals
La Gleva no existiria: Bárbara Granados. Encarregada també de fer-nos
l’oportuna introducció abans que la gran estrella irrompi al petit
escenari  i d’exercir d’apuntadora quan
el guió previ comença a perdre’s massa en la distància, les tecles de Bárbara ataquen
les notes del “I’m Still Here” de “Follies” per a que la Pavlovsky , prenent-se
les seves bones llibertats amb la lletra del mestre, en ofereixi la seva pròpia
versió del memorable tema de Sondheim. “ I sigo aquí”, ens canta ( més o menys;
cantar afinadament mai no ha estat una de les seves prioritats) la Pavlovsky. I
no solament segueix aquí: segueix sent també tot un personatge, encarnant tota
una forma de fer a l’escenari i d’entendre el món de l’espectacle que no
s’assembla a la de ningú més. Però que alhora és ben representativa de tots
aquells altres artistes més o menys coetanis seus que van trencar motlles amb
el seu sentit de l’espectacle, i amb el seu concepte del que ha de ser un
monòleg còmic ( un concepte a les antípodes del que massa sovint trobem pels
nostres escenaris i televisions). I tornant-lo a veure , ens tornem a donar
compte de fins a quin punt seguim necessitant que no es perdi aquesta forma
d’entendre el món de l’espectacle tan genuïna ;  aquesta forma d’oferir un monòleg en el qual
l’humor descarat  es fon amb  la tendresa, el cabaret hereu d’aquell altre
cabaret transgressor que en altres moments es presentava com a oasi de
llibertat pel quan podien campar al seu aire totes les sexualitats  agafa aires d’espectacle de Broadway en versió
casolana, i la frivolitat sofisticada inclou l’apunt reivindicatiu. Posats a
demanar, m’agradaria que – sense deixa el seu retir- Pavlovsky fes un mini
retorn una mica més extens. I potser també 
una mica menys precipitat , amb una mica més d’assajos i amb un guió una
miqueta – només una miqueta- més estructurat. Però no ens posem exigents: que
torni com vulgui, però que torni de tant en tant; només demanem això.