Modest Mussogorski va escriure una peça homònima, Quadres d’una exposició, que és la columna vertebral d’aquesta coreografia, senzilla i honesta, amb algunes sorpreses. Si fa uns dies, des del Festival Flic demostraven que és possible ballar un llibre (Balla’m un llibre) ara l’aventura passa per ballar els quadres. Si el compositor va elaborar 10 composicions que pretenien posar banda sonora a la imatge fixa, ara amb la dansa clàssica la imatge es desplega i desenvolupa. A través del moviment dels duets (algun trio puntualment i un número coral final) i també de les mateixes il·lustracions que acompanyen, en la seva justa mesura sense arribar a dominar la dansa.

La peça permet veure petits números clàssics amb moltes puntes de les ballarines i alguns salts i girs dels ballarins. Els maillots, de base, són alegòrica i prou oberts per a completar cada element que els va completant. La dramatùrgia planteja que el museu es visita en ulleres 3D. I, de sobte, els quadres salten i ballen al costat dels visitants. L’exposició virtual presenta els quadres cronològicament i, així mateix, els complements de vestuari dels ballarins van aproximant-se a cada època i inspiració. Es barregen les imatges que recorden els grans  pintors amb altres que són un divertit acudit com la versió del quadre de Magritte: Això no és una pipa. En comptes de l’utensili per fumar n’apareix un altre molt més agressiu!

L’obra distreu però dóna poc espai a la novetat dansística. Els patrons són molt similars quan l’evolució pictòrica permetria incidir amb altres tipus de danses , abandonant les puntes i guanyant l’horinzalitat del terra (per exemple) la verticalitat és el gran denominador comú de la peça (amb alguna excepció). A la frescor dels ballarins, que li imprimeixen un entusiasme i unes ganes d’agradar que cal encoratjar li falta una punta d’emoció, d’ànima. Els vestuaris muten pels quadres i exploren diferents universos (des dels més naïfs com la princesa i el príncep al peu de la torre) als més surrealistes (unes gallines que transmuten en directe en  ous ferrats) o foscos. Però  aquests canvis de paleta emocionals costa molt veure’ls reflectits en el cos i el rostre dels ballarins. Tot i així, és una fresca proposta, voluntariosa i amb alguna sorpresa que la fan recomanable per a canalla (que no tingui por de l’ombra de les bruixes, és clar!)