La trilogia de Lalinea traça un subtil camí per l’abisme, des de la maduresa. A #Teresa, com en el primer capítol de Pupilas que pintaban mis sábanas #Cheli, apareix una noia que trenca amb el que la societat podia esperar d’una noia ben posicionada: el món hippie l’ha traspassada i ella s’hi sent a gust. Avui (i d’aquí que es transforma en teatre) necessita el seguiment d’Erik Forsberg com a metge que revisa la medicació d’un col·lectiu amb el virus de la Sida dins per haver compartit xeringues d’heroïna despreocupadament als anys 90. Celebra una vida que ha anat a menys però que recorda amb nostàlgia. Si en el primer capítol. era el propi metge i dramaturg el que posava veu al personatge, ara ho és la directora, Úrsula Tenorio (José y la Barcelona disidente), la que enfronta el seu abisme vital (de voler sortir del camí que l’adreça la societat) de manera paral·lela a la de la Teresa. En el fons, sempre hi ha una culpa que s’arrossega i que dificulta les possibilitats de plaer i de desig. Són les imposicions dels altres els que traslladen a una vida potser més còmoda però descafeïnada, sense l’speed d’assumir un camí nou i admetre cada dia que es pot estar equivocat insistint amb aquesta decisió. De fet, deu ser una veueta interior d’un bon grapat d’artistes que treballen amb convicció per l’art i que intueixen que, amb o sense catifes vermelles, el camí de la creació no és pas de roses, de sou fix a final de mes.

L’experiència per traslladar al públic la sensació de plaer es narra amb aquest deixar-se zimbrejar per les onades a una cala de Menorca. Per la sensació comfortable d’haver-se estirat amb coneguts/desconeguts a l’ombra del jardí de la masia de l’amiga que la té oberta als amics dels seus amics. Teresa té un llast que procura renunciar: El pare, que viu a la zona de la diagonal amunt, la troba en un banc al costat d’El Corte Inglés i, puntualment, la treu del carreró sense sortida de la droga, amb un sobre amb diners. La nova parella del pare no vol que ella es relacioni amb el fill petit per por a què sigui una mala influència. Per això, la trobada amb el pare és d’amagat, furtiva.

En comptes del so a tota potència de #Cheli, al quadre #Teresa el domina la pau, el somni dolç resseguint el gust de la fruita dolça, el tacte de coixins i moqueta, mentre la pista de l’àudio que té cada espectador narra, bressola exposa sense voler convèncer de res a ningú; simplement explicant un resum de la vida de Teresa. Al text, es parla de la disco de Pachá però es refugia més en el gaudi de la serenor, en la calma després del viatge. Teresa prioritza la sensació d’estar en pau amb la Natura, i de l’escalf d’una veu amiga que et recull de la platja. Ella se sorprèn de la capacitat d’aconseguir diners per a mantenir-se en un lloc íntim i compartit alhora. Potser no es pot sentir satisfeta del camí que ha pres (i que l’ha condicionada a degradar-se el lloc on viure i les condicions de subsistència però no vol renunciar ni arrepentir-se de la seva vida. Des de la maduresa, demostra que hi ha un camí possible diferent al que transita la majoria.

Quan Úrsula es posa davant del mirall de #Teresa és quan la peça guanya en densitat. La valentia de sortir del camí és contradictòria,plena de dubtes i i Teresa entronitza la mare, guapa, que va tenir massa amants per ser una vida estable, Tenorio abraça la seva mare que li ha permès entrar al camp de l’art, acceptar que no vulgui ser mare…. Un camí que recorda prou a Eu Manzanares en el seu Nessun Dorma, tot i que amb una pàtina més amable i per a un grup de públic més ampli. és lògica la sobreprotecció als menors per no caure en dependències que els anul·len, però ha de ser possible parlar de móns amagats frontalment, des d’una maduresa que permeti entendre els buits, el respecte i l’empatia cap a terceres persones, sense que això impliqui creure que esciuen els nous dogmes a seguir. Lobra arrenca, per cert, amb una lectura, a mode de pròleg de Les Bacants. Tota una declaració d’intencions.