Un treball militant de dos anys ha permès aixecar una producció que aconsegueix tot allò que buscava. La dramatúrgia de Mercè Sàrrias, és eficaç perquè revela amb molta claredat com es va treballar la reobertura del cas judicial de Puig Antich. És intel·ligent perquè centra el protagonisme amb l’advocada que estira el fil i escriu aquest document de 32 pàgines, incloent-hi flashbacks amb les veus de testimonis, de les germanes i del mateix Puig Antich, aquest jove llibertari que va ser acusat, condemnat i executat el 1974 per la mort d’un policia que l’anava a detenir. Per últim, commou en els passatges de major emoció que es revelen a l’escena, però sobretot, en la sortida silenciosa que el públic fa de La Model. Ningú pot estar-se d’entrar a la sala de paqueteria on van executar al militant del MIL al garrot vil, un 2 de març del 1974, ara fa 50 anys. De fet, el cor ja s’encongeix quan la porta de l’entada ressona dins del vestíbul, deixant tancats al grup d’espectadors. Avui, La Model és un espai de memòria i de reivindicació política per les persones que es van detenir (fossin reclamant la democràcia o bé negant-se a reprimir els seus drets a la diversitat sexual (Jo, travesti).

La direcció de Jordi Pérez aconsegueix trobar l’encaix perquè la galeria sigui també un escenari. Ara, a més a les parets, es projecten puntualment documents i fotografies. A les portes de ferro, s’hi pengen documents amb un imant, com si fos una pissarra dels advocats, que executen un rol de detectius per resseguir les proves que van condemnar el cas (tot evidenciant que les proves eren febles i que el judici del tribunal militar tenia sentència abans de començar). Els Joglars havien fet un muntatge mític a partir del condemnat i executat al mateix dia, a Tarragona, Heinz Ches  (el nom real del qual era Georg Michael Welzel). La torna era una farsa insultant pel poder agonitzant de la dictadura i que va suposa una altra persecució cultural amb presons i exili fins a l’arribada de l’amnistia política de la democràcia.

El muntatge Puig Antich. Cas obert parteix de fets reals (resseguint el llibre homònim de Jordi Panyella) per a desplegar una ficció angulosa, èpica, animosa per moments, implacable com el mateix edifici, que fa aixecar la ràbia final per la impotència davant una injustícia. L’acció té la poètica justa per passar per l’execució esgarrapant l’ànima del públic, però encoratjant-lo alhora. Bàrbara Roig (solvent i convincent) Marc Pujol (que encarna tots els papers masculins, a més de Puig Antich) i Carme Sansa (que tan pot aparèixer ella com a jove lluitadora pels drets a la fi de la dictadura, com representant personatges: genera un context molt ben trobat) protagonitzen aquesta peça que, en poc més d’una hora, contextualitza la situació política dels anys setanta, ensenya la determinació dels advocats en reobrir el cas i eleva la veu de Puig Antich, incrèdul per com es torça la condemna.

En l’epíleg, un cop denunciat que el judici no es va reobrir l’any 2005 perquè el jutjat del Suprem que l’havia d’avalar es va negar a reconèixer les irregularitats clamoroses (amb un grup de jutges majoritari de fills del franquisme), s’afirma que el govern estatal fa quinze dies que ha declarat Puig Antich com a víctima de la dictadura feixista. Han passat 50 anys de l’execució i la reobertura judicial del cas segueix pendent. Les germanes, que no van voler-se acomiadar d’en Salvador aquell 3 de març del 1974, no abandonen la seva reclamació. El públic demostra que no estan soles. El poble continua decidit a la lluita política. Aquest espectacle sap expressar aquest clam, ensenyant les opinions controvertides (com ara, la lluita armada) d’una víctima que rebria un càstig injust. Aquests contrapunts humanitzen Salvador Puig Antich i el fan més pròxim als ciutadans determinats a defensar els drets universals.