La tercera entrega del Projecte Olympus (després d’Amazones i de Prometeu) aprofundeix en l’equilibri entre la protecció del planeta i la manera de conviure-hi el màxim d’éssers vius possibles. Tot i que el mite el protagonitzi Demèter, en realitat el que trenca l’ordre establert és el rei Erisícton qui, en definitiva, identifica l’ànsia de la humanitat de prosperar i poder lluir i acomodar el seu veïnat, probablement perquè l’adulin. Del que es podria convertir en una bona iniciativa (compartir un àpat per reforçar relacions veïnals) pot acabar en un desmesurat autohomenatge encobert.

L’Agrupación Sr. Serrano, en el seu projecte per a canalla, juga amb els legos com a protagonistes i els intercal·len amb imatges que ajuden a visualitzar millor la depredació d’una selva i d’altres (com si fos una peça d’un trencaclosques final) que simulen les noves Demèter, aquelles que (potser sense la capacitat divina però sí amb una insistència radical al carrer) es regeixen per un pensament que la deesa de l’agricultura aprovaria. És una versió indoor, que evita modificar les proporcions del muntatge, per mostrar-ho el més despullat possible: donar consistència a la trama i reduir la posada en escena, (tot i sorprendre amb els recursos a partir de càmeres domèstiques i alguna pista de so i d’àudio)

Dels tres títols, probablement, aquest treball és el que menys ha procurat trenar la mitologia amb una segona ficció i protagonistes de l’actualitat: Dels déus de Grècia hem de salvar-nos, ara, amb els herois actuals que proven de resistir-se al Poder actual. La Greta de Friday for future és, evidentment, tota una referència a la radicalitat que demana el Planeta. L’exemple que posen de la illa de Pasqua (amb els 900 Moais) i la desaparició de la comunitat que hi havia viscut durant generacions) és una metàfora perfecta de l’amenaça mundial.

Els Sr Serrano exigeixen que els pares es quedin fora de la platea. Volen eliminar cap filtre, i cap comentari pedagògic. Prefereixen que sigui la canalla la que s’enfronti a la trama amb la veu del narrador/manipulador de les figuretes. En els mites no hi ha contemplacions: les coes succeeixen per caprici dels homes i dels déus. I és impossible corregir aquestes sentències. És quan es trenca la narració i s’arrenquen les preguntes durant (i sobretot, al final de la peça) que emergeixen preguntes incòmodes. S’ha acabat el conte: arriba el moment de revisar la consciència. I d’acabar enorgullint-se (per una vegada!) d’aprofitar el mòbil dels familiars. De reconèixer que ens agraden molt els regals nous però que no es el més sostenible per la supervivència del planeta. De la necessitat de reutilitzar. Els Serrano s’ofereixen com uns herois del dia a dia, dels petits reptes, com uns capità enciam 2.0, sense capa ni guants de moto! Sense pecar d’un teatre moralista, els Serrano llancen preguntes i esperen que siguin els fills els que les responguin. I saben del cert que a la sortida del teatre, els pares voldran saber el què i el com. Han viscut els primers moments com a individus autònoms, que ja és tot una aprenentatge.