Projecte Olympus. Volum 1: Prometeu (Prometheus)

Vist el diumenge, 10 d'octubre de 2021 al Teatre de Lloret de MarEns trobem en la primera incursió de l'Agrupació del Senyor Serrano en el terreny del teatre infantil. No teatre familiar, no teatre per a tots els públics, infantil amb majúscules, perquè els adults es queden a fora de la sala i els que entren i seuen a platea són exclusivament nens i nenes. Mitjançant unes joguines de marca molt coneguda, amb les quals es podem muntar tota mena d'objectes, vehicles i personatges (en aquest cas, ja muntats prèviament) ens expliquen tres històries aparentment desconnectades, una de la mitologia grega (Prometeu encadenat), un altra, un dels clàssics universals de la literatura fantàstica i gòtica (i hi ha qui la considera la primera novel·la de ciència ficció) Frankenstein, de Mary Shelley, i la situació actual d'un Prometeu de les noves tecnologies, tot i que el foc sagrat que roba als Déus és la corrupció i els abusos i mentides de tota mena que el poder ha practicat tota la vida. Això sí que és un clàssic.Bàsicament, es fa una introducció i es mostra el llibre d'Èsquil (en realitat, el que va fer va ser posar en negre sobre blanc un dels mites més coneguts, transmès oralment) i l'actor-narrador (únic) comença a explicar, recolzat per les imatges de les joguines que hi ha sobre una taula blanca, captades per una càmera i enviades a una pantalla que hi ha a l'escenari.L'espectacle continua amb la trista història (molt resumida i retallada) de la 'Criatura' que va crear el doctor Frankenstein. El relat a una veu i que també inclou imatges a la pantalla que no corresponen a cap cosa de les que hi ha a la taula, també està travessat d'alguns moments de participació, quan l'actor fa preguntes al públic, orientant-lo volgudament o no, cap a un seguit de conclusions. Els nens i nenes, degut a que l'edat està entre els 6 i 11 anys, i perquè el nombre està limitat a un màxim de 50-60 per passi, segueix en silenci i atenció, fa les seves aportacions (com sempre alguna de molt aguda i divertida, com correspon a l'edat) i al final, es descobreix qui és aquest Prometeu Actual i un resum esquemàtic (i parcial) de la seva relació amb el clàssic grec i el de terror. No és que aquest Prometeu em caigui malament, sinó tot el contrari, però la seva presència a l'espectacle sembla una mica 'posada amb calçador', i sobretot destaca perquè s'hi dedica molt menys temps que als altres dos. I no sé si parlar d'un tema tan polièdric és del tot afortunat, com a mínim d'aquella manera. Probablement ens falta una mica de perspectiva. A mi m'hagués semblat millor -personalment- aprofundir en qui era Mary Shelley i, sobretot, en qui era la serva mare, Mary Wollstonecraft, la seva mare, una dona extraordinària i que, com la majoria d'elles, gairebé no és coneguda. O també, potser, en què se sap que la tragèdia de Prometeu era la primera d'una trilogia, completada amb Prometeu alliberat i Prometeu portador del foc, i que també existia una profecia anomenada Zeus Destronat, que donaria per a molt en un debat amb els infants.En conjunt la idea funciona, i els clàssics, adaptats al llenguatge i la capacitat dels infants (alerta, de 6 a 11 són capaços d'entendre moltes, moltes coses) mai és sobrer. Potser fer servir una marca comercial de joguines no seria el més congruent a d'altres idees que suren sobre l'espectacle. I sobretot, si voleu veure'l amb els vostres fills/nebots/néts, no podreu, us haureu de conformar amb la seva versió i opinió, ja que no us deixaran entrar.

L'Agrupación sr Serrano ha desembarcat en el teatre familiar sense estovar les seves condicions per fer un espectacle complex. Elabora una obra que, a partir del mite de Prometeu i la seva irregularitat de robar el foc a Zeus per donar viabilitat als éssers que havia creat, qüestiona la infracció de regles i la proporcionalitat del càstig. No en tenen prou amb plantejar un conte que podria quedar als núvols, tornen a rellegir-ho a partir del Prometeu modern o Frankenstein (un doctor que atempta contra la llei de la mort per construir un ésser que li dóna vida). En l'epíleg resolen el dubte d'un personatges que han anat intercalant en les escenes, d'un home ros, de mirada altiva que acaba sent detingut per la policia en una ambaixada a Londres, i amb un posat un punt decrèpit. La seva infracció va ser la de revelar secrets d'Estat per denunciar la impunitat del Poder a la societat.Per a construir les seves històries utilitzen figures i maquetes de Lego. A diferència de les obres que presenten a públic adult, en la versió digital s'interroga a la canalla de 6 11 anys (també es farà presencialment i se suposa que també hi haurà aquesta oportunitat). És la formula alternativa a comprovar que no es perden en la història. Perquè en aquests muntatges els pares queden fora de l'escena. Desapareix el filtre habitual de les sessions familiars en què el pare va explicant a la criatura què està passant. Perquè els Serrano volen que el seu públic respongui sense la supervisió dels seus tutors. Els Serrano impedeixen la màgia que pare i fill comparteixin una mateixa vivència, que els enriqueix (probablement a diferents capes però en un mateix moment i espai). Però, a canvi, dóna als fills l'autonomia desitjada i compten amb la confiança dels pares que l'aventura serà constructiva. El despertar crític dels fills s'accentua amb aquesta experiència a partir d'altres companys desconeguts i d'un intèrpret que es converteix en una mena de tiet que explica una trama misteriosa i un punt escabrosa.En la sessió de prèvia que es va fer per a programadors i premsa (amb alguns nens que desconeixien la presència d'altres adults) es percebia la provocació perquè els nens incomplissin una norma (no activar el micròfon sense permís) en un pla posat al revés amb tota la intenció. Potser hagués estat interessant obrir un debat sobre si calia donar un càstig als que havien incomplert la norma. Segurament, seria un epíleg menys distant que el d'un Assange que no coneixien de res (i que només potser), obria la possibilitat a què els fills preguntessin als pares.Els Serrano, pares de fills d'aquestes edats, se senten involucrats en què el teatre sintonitzi a aquestes edats. Prometeu vol ser el primer capítol d'una col·lecció inspirada en mitologia. En realitat, el to de la narració és molt similar a algunes de les seves obres primerenques de cinema live com Katastrophe o Brickman Brando Bubble Boom. Perquè, encara que ara el manipulador faci de narrador, en les altres peces les carteles o el text en off també narra i planteja una situació (real o de ficció) i que qüestiona les veritats absolutes de l'antropocentrisme. I, excloent els pares, del "paternalisme". Un viatge paral·lel als que la companyia Conde de Torrefiel també vol plantejar al Lliure de Gràcia amb el muntatge Els protagonistes (quan la Covid els ho permeti).