Quan l’Izan, un adolescent promesa del futbol d’un institut públic d’un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l’escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable.

Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l’Izan, la lluita d’una sèrie de professionals de l’ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable.

Quan la Mònica, la directora de l’institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d’un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent.

Quan la Teresa, la professora de llengua més veterana, entra en joc per qüestionar l’aprovat que sembla que podria tenir l’Izan malgrat el seu absentisme a les classes i la falta greu d’haver copiat uns treballs, el dilema d’una bona part del professorat sobre si formen persones o els llancen a la paperera també es fa evident.

I quan la mare de l’Izan s’entrevista amb la directora de l’institut perquè necessita un paper que justifiqui a l’avançada que el seu fill aprovarà el curs, perquè el club de futbol el pugui contractar, és quan més salta a la vista el fenomen Lamine Yamal i la síndrome, no de Newton, sinó la del barri de Rocafonda que és el paradigma de l’oportunitat de sortir de la migradesa de l’infern per tocar el cel de la riquesa.

Tot això i una mica més és el que hi ha en aquesta comèdia, que amaga subtilment la tragèdia de la societat del segle XXI: la vida de segons quins barris; les okupacions d’habitatges; l’existència de les màfies de falsificació de productes de luxe; la venda precària dels mercats ambulants, anomenats popularment “mercadillos”; la mirada d’una jove influencer, que diu que fa més o menys de periodista, sobre el paper de l’institut en un barri, no conflictiu, sinó complex, que queda més fi; els prejudicis de les classes benestants sobre les classes vulnerables; la presència dels mossos o no als instituts; les vagues de l’ensenyament…

L’autora i actriu Eu Manzanares (Santa Coloma de Gramenet, 1985) ha posat —ni que sigui per atzar— el dit a la nafra, amb l’obra «Primera llei de Newton», en un moment que l’ensenyament viu una de les èpoques més convulses de la seva història moderna, amb manifestacions al carrer, vagues permanents i vagues anunciades, informes PISA que qüestionen el sistema, saturació d’aules, dèficit de professionals, acumulació de feines extres o alteracions constants de grups amb entrades d’alumnat nouvingut amb precarietat pel que fa a les aules d’acollida.

Però no és només el contingut allò que crida i cridarà encara més els espectadors a veure aquesta comèdia carregada d’humor i de lletra reflexivament menuda —que sembla que vagi de bracet amb una altra comèdia sobre els criteris del sistema educatiu, «Una bufetada a temps», de Marta Buchaca, que ara fa repicó al Teatre Goya després de fer temporada d’estrena també a La Villarroel— sinó que també és i serà un reclam el seu repartiment, un sextet que el director argentí, establert gairebé aquí, Nelson Valente (Buenos Aires, 1971), ha espremut un a un cadascun dels personatges fent que cap d’ells deixi d’evolucionar fins al retomb final, contradint, esclar, la presumpta inèrcia estàtica de la llei de Newton que, en el fons, el que ve a dir, també en lletra menuda, és que tot allò que es manté inalterable es pot accionar si s’utilitza una força que ho remogui.

I això és precisament el que passa en la trama de «Primera llei de Newton», d’Eu Manzanares. Tot es remou perquè la força acaba superant la inèrcia. Una força i una inèrcia que fan que cadascun dels personatges excel·leixi en la interpretació.

L’actriu Anna Sahun, com a directora del centre, que passa de la serenitat al renec. L’actriu Rosa Gàmiz, que és el corcó i la veu de la consciència d’una professió que ha deixat de ser el que era i que veu constantment qüestionada la seva autoritat i, a vegades, la seva integritat. L’actor Dafnis Balduz que reflecteix la tenacitat d’una generació de professorat que es debat entre ajudar o sentenciar persones. L’actriu Lua Amat, la jove influencer que passa de la banalitat inicial a la sensació terrorífica de la por ambiental del barri i l’institut que ha trepitjat. L’actriu Sara Diego —que ja formava part d’«Una bufetada a temps» i que allà ha estat substituïda per l’actriu Clara de Ramon— que destaca novament aquí amb una versatilitat admirable en el paper de la mare de l’Izan, energia i feblesa a la vegada, i amb un registre d’argot lingüístic que reflecteix una realitat molt ben aconseguida.

I finalment el jove actor Max Vilarrasa, l’Izan de la bimba que fomenta la síndrome Lamine Yamal, i que, format com ha estat, a més d’interpretació, en disciplines de hip-hop, acrobàcia o claqué, fa que l’obra «Primera llei de Newton» es converteixi també en un espectacle no només per a professionals de l’ensenyament i pares i mares angoixats pel futur dels seus plançons sinó en una obra per a tots els públics —que seran molts i que l’aplaudeixen amb l’auditori dempeus— i, molt especialment també, per a adolescents que conviuen tot el curs en un dels molts centenars d’instituts catalans que es debaten dia a dia entre ser o no ser una fàbrica de títols o una pedrera de persones.