Prima facie

Victoria Luengo enlluerna amb el desafiant monòleg dramàtic ‘Prima Facie’, escrit per Suzie Miller i dirigit per Juan Carlos Fisher Prima Facie, de la dramaturga i advocada australiana Suzie Miller, va saltar de Sidney (2019) al West End (2022) i Broadway (2023), i arreu va recollir un bon grapat de premis. La producció espanyola, amb direcció de Juan Carlos Fisher, es va estrenar l’agost passat a Teatros del Canal, amb un èxit rotundíssim tant de crítica com de públic, i ha arribat ara al Teatre Poliorama, on es podrà veure fins al 22 de juny. Aquest muntatge ve a corroborar el compromís de l’escena contemporània amb el feminisme i la denúncia de la violència sexual: enguany han passat per la cartellera catalana obres com Jauría de Jordi Casanovas, la trilogia de Queralt Riera sobre l’abús o Muda de Marina Guiu. Victoria Luengo interpreta Tessa Ensler, una brillant advocada penalista que, de la nit al dia, passarà d’exercir com a defensora de presumptes criminals a ser part demandant. Amb una energia inexhaurible, que modula a la perfecció, l’actriu transmet la intel·ligència i agudesa que caracteritzen el personatge, del tot tensat vers el seu objectiu, com un caçador sobre la presa. Descriu i escenifica alhora, amb gran dinamisme, els jocs d’estratègia als judicis, i la veiem alerta, tota ella concentrada a identificar presumpcions, sobreentesos, equívocs. El text mateix, que parla d’endurir els músculs i preparar-se per a la contesa o la cursa –a l’hipòdrom judicial–, li exigeix a la intèrpret velocitat i una llestesa furtiva, tant pel que fa al moviment com a l’enunciació. Amb una energia inexhaurible, que modula a la perfecció, Victoria Luengo transmet la intel·ligència i agudesa que caracteritzen el personatge, del tot tensat vers el seu objectiu, com un caçador sobre la presaSens dubte és pel seu instint de competició i pel seu domini de l’escenari judicial que Tessa és cada cop més requerida per assumir casos difícils, en particular d’abusos sexuals. Sembla que, fins aleshores, no li ha suposat cap problema ètic el fet de defensar presumptes violadors. Com a advocada, la seva funció consisteix a narrar la millor versió dels fets: no existeix més veritat que la legal –afirma una vegada i una altra–. Per explicitar el seu rol d’hàbil interrogadora de testimonis, parla en direcció a una cadira buida que després, a la segona part, ocuparà com a víctima. L’encertada escenografia de Lua Quiroga Paul consisteix en un receptacle blanc i impersonal que, decisivament intervingut pel disseny de llums de Ion Anibal López, conté els diferents estats pels quals passa el personatge, realçats també pel tènue espai sonor de Luis Miguel Cobo. Al primer tram, la lletrada ens parla sobretot de la seva feina, però el monòleg consta també d’efectius salts en el temps que ens permeten fer-nos una idea de la seva procedència socioeconòmica; remuntar-nos al seu primer dia d’universitat; i, fins i tot, conèixer detalls de les nits de celebració, així com d’un parell de trobades íntimes amb l’home que acabarà sent el seu agressor: un col·lega del bufet, fill d’un advocat assessor de la Corona britànica. L’agressió sexual esdevé el punt d’inflexió que marca un abans i un després, i imprimeix un canvi substancial tant en el ritme com en el to i el llenguatge corporal. Caiem rendits davant la filigrana d’interpretació de Luengo, per la por, l’angoixa i la paralitzadora impotència que transmet. El públic, a estones ficcionalitzat com a jurat, pateix per veure Tessa així: insegura, desarmada i revictimitzada sota la crua, inquisitorial llum blanca. El fet que no la vegem com una víctima des del principi, sinó com una professional esplendorosa, addicta a l’adrenalina i sense gaires escrúpols, constitueix tot un encert, perquè desactiva qualsevol temptació o prejudici de llegir la violència sexual envers ella com una mena de predestinació social. Contra tot pronòstic, es trobarà en la situació de contemplar-se a si mateixa com a víctima, objectivant-se dissociada. Si bé és conscient de la classe de què procedeix, no s’adona de debò del desavantatge que pateix fins que no es troba en el paper de demandant. El que sí sembla que se li desperti de manera sobtada –i això resulta poc creïble, pel moment històric en què ens trobem– és la consciència feminista. I la sororitat. La competitiva advocada acaba patint en carn pròpia la violència institucional i la revictimització en l’àmbit judicial “El sistema al que he dedicado mi vida ha sido convocado por mí”. I així és com Tessa acaba patint en carn pròpia la violència institucional i la revictimització en l’àmbit judicial. Percep cada petita maniobra condescendent o aduladora per part de l’advocat que la interroga. La reprovació íntima, visceral, que experimenta envers les preguntes que li fa –a la recerca d’incongruències en el relat dels fets– no deixa de reflectir una mena de vergonya retrospectiva per la seva pròpia actuació com a lletrada en tants interrogatoris insidiosos. Ara s’adona que la violació és un crim contra la persona: fa trontollar els seus fonaments. Per això –conclou–, la prova d’evidència no pot ser oferta amb una pulcritud sense fissures. Tot i fragilitzada, Tessa aconsegueix recuperar la tenacitat i l’eloqüència per argumentar la necessitat imperiosa de reformar el sistema judicial. Ara ja no és una mera detentora de la “veritat legal”: el seu relat està travessat per una dolorosa vivència. L’al·legat final, fortament efectista, no repercuteix en el veredicte del jurat, però resulta revelador en termes de conflicte dramàtic. Fent honor al seu nom, la intèrpret escenifica la victòria de “l’instint legal” –i actoral– al Poliorama. La sòlida construcció textual de Miller i la descomunal actuació de Luengo, dirigida per Fisher, impacten fortament el públic, que, en la mesura que abraça la catàrtica transformació del personatge, és cridat a la reflexió i l’autorevisió crítica. Crítica publicada a El Nacional.cat el 10 de juny de 2024

L’assetjament sexual és un monstre amb moltes cares, algunes de les quals tenen, fins i tot, l’aparença de normalitat. Una de les arestes mes punxegudes és el tema del consentiment des del moment en què suposa un nivell de subjectivitat que ha calgut regular amb lleis com la del ‘no és no’ i, fins i tot així, deixa un marge d’interpretació suficient com per a què el sistema legal l’aprofiti per qüestionar situacions d’abús i de maltractament. Partint d’aquesta constatació, i amb un coneixement del medi indiscutible perquè a part de dramaturga es advocada, l’australiana Suzie Miller va estrenar el  2019 a Sidney una obra, Prima facie, que ràpidament va fer el salt a Broadway i el West End i que, a principis d’aquesta temporada, va arribar als Teatros del Canal de Madrid i, ara, al Teatre Poliorama de Barcelona en un cicle curta que, atès el lògic èxit de la proposta, a ben segur haurà de tenir capvuitada. A Prima Facie, una grandíssima advocada, una noia feta a si mateixa que ha arribat poc menys que el zenit de la professió a base d’esforç i intel·ligència, passa de botxí a víctima i ha de tastar en pròpia pell aquest sistema que sempre havia defensat. Un sistema basat en plantejar al jutge o al jurat diverses veritats alternatives, algunes de les quals construïdes exprimint fins a la sacietat allò que anomenem dubte raonable i que, el casos d’assetjament, és l’enganxall d’innocències i sentències incomprensiblement atenuades.Dramatúrgicament, Prima Facie és un prodigi. Plantejat en forma de monòleg, amb una primera part molt descriptiva i una segona part que a voltes ratlla al thriller, i amb una austeritat formal considerable, l’obra toca tots els punts que cal per entendre la complexitat de les situacions que retrata i, a la vegada, la injustícia amb què el sistema acull les víctimes i els efectes que l’assetjament els provoca a escala emocional. És una obra punyent, dura, que vo interpel·lar un públic que, inevitablement, se l’endú a casa ficada al cap. És, a la vegada, un text difícil, dificilíssim, d’interpretar, complex, ple de textures que fins i tot semblen incompatibles i amb un arc de personatge vertiginós. I aquí és on entra el brutalíssim treball de Vicky Luengo. Luengo vesteix el personatge amb senzillesa, energia, contundència i una tècnica extraordinària i aconsegueix fer metamorfosi amb el text, fins al punt que es diria que li han escrit expressament. El seu treball és indiscutiblement excel·lent, del millor que s’haurà vist aquesta temporada a Barcelona, i dona al text una dimensió estratosfèrica. La peça és extraordinària i a feina de Luengo fins i tot la millora. No hi ha res més a dir. Be, potser si. Cal remarcar a generositat i la tenacitat de la direcció de Juan Carlos Fisher a l’hora de fer lluir l’actriu i donar a l’espectacle el ritme ajustadíssim per enganxar l’espectador des del minut zero i portar-lo, pràcticament sense que se n’adoni, a la inevitable standing ovation final. I cal dir que, per bé que amb la matèria prima l’espectacle ja tiraria, aspectes com l’escenografia, l’espai sonor i, sobretot, la il·luminació hi incorporen una capa de brillantor que fa una factura final, repetim-ho, completament extraordinària. 

“Contesto en veu alta, però dins del meu cap m’estic interrogant a mi mateixa . Utilitzar les meves pròpies habilitats com a defensora, em fa dubtar de la meva pròpia narrativa...em porta a trobar errors en la meva versió dels esdeveniments. Em porta a culpar-me a mi mateixa. A sentir-me atrapada un cop més, i un cop més, i un cop més.”. Això diu la Tessa, un cop han transcorregut els 782 dies que separen els dos trams en els quals està dividida la ja mundialment cèlebre obra teatral de Suzie Miller que protagonitza. I el fet que tant al muntatge anglosaxó de la peça com al que s’ha presentat al Teatre Poliorama signat per Juan Carlos Fisher, aquests 782 dies  quedin reflectits a l’escenari d’un en un mitjançant la seva projecció numèrica , no resulta  precisament anecdòtic: visualitzar aquesta numeració que va avançant  li atorga una dimensió  molt més tangible al pes del temps que passa . La maquinària de la justícia pot semblar-nos més o menys justa o injusta, ja entrarem en això. Però el que resulta del tot indubtable és que es tracta d’una maquinària feixugament lenta, que no té en compte la forma com l’existència de qui espera amb ànsia un veredicte, queda del tot marcada i en estat de suspensió indefinida per aquestes llargues esperes judicials  que poden arribar a esdevenir inferns vitals destinats a eternitzar-se. Si aquests 782  dies divideixen en dues parts ben diferenciades l’obra de Miller, és perquè també la vida de la Tessa ha quedat partida en dues meitats. L’advocada defensora que ha irromput inicialment i triomfalment a l’escenari després d’haver assolit una gran victòria als tribunals tot deixant de pas en llibertat un possible violador, s’ha convertit després en la dona que es presenta als tribunals com a testimoni de la seva pròpia violació. I aquest brillant gir argumental , és l’eix central damunt del  qual aquesta autora amb orígens australians però actualment resident al Regne Unit ,construeix un text que és fruit  alhora de  la seva trajectòria com a advocada. Miller coneix prou bé els mecanismes dels quals se’n serveix la legislació vigent ( la del seu país natal, la del seu país adoptiu, i la de tots els altres països que us puguin venir al cap)  com per no saber que , més enllà del dubte raonable (“Reasonable Doubt” és precisament el títol d’una altra de les seves obres ,estrenada al Festival d’Edimburg) , el codi penal ha estat dictaminat i escrit per mascles des de temps ancestrals. Però aquestes coses potser no té les pots plantejar , quan, com li passa a la Tessa, ets una dona jove amb orígens socials ben humils que està lluitant per fer-se un forat dins d’una estructura judicial bàsicament patriarcal i  integrada per persones amb orígens ben diferents als teus. Per defensar amb ungles i dents un possible violador , i servir-te en el moment de construir la defensa dels punts febles que presenta el testimoni de la víctima, has d’intentar creure’t  alhora firmament  que el sistema és prou just com per saber  ajustar els seus desajustos: no et correspon a tu convertir-te en jutge . Prou feina tens com a dona i com a filla d’una família obrera per intentar obrir-te pas i consolidar la posició que t’estan proporcionant els teus primers èxits judicials, com per a ficar-te alhora en segons quins jardins. Això, fins que un dia el sempre delicat tema del consentiment, amb el qual tant es pot jugar,  del qual tant partit has sabut treure quan s’ha tractat d’acorralar presumptes víctimes, t’esclata a la cara. I amb l’esclat, se’t visualitzen alhora (els coneixes molt bé)  tots els perversos però legals trucs dels quals se’n servirà la persona encarregada de la defensa del teu violador. En qualsevol cas , la Tessa sap que ara toca mullar-se. I per cert que al muntatge anglosaxó de l’obra gràcies al qual l’extraordinària Jodie Comer ( la nostra assassina preferida; segur que tothom qui l’ha vist assassinar en català a “Killing Eve”, n’està d’acord) va guanyar tant el Premi Olivier com el Tony a la millor actriu) ,feia ben visible aquesta expressió metafòrica: al final del primer tram de l’obra , la Tessa restava ben molla sota la pluja que queia damunt l’escenari. Un escenari que es presentava ple fins al sostre de prestatgeries , farcides dels arxius  que converteixen els drames personals  en documents judicials de vegades destinats a restar com a casos oberts o tancats en fals.També aquesta escenografia feia ben visible el pes feixuc de la llei , l’aspecte encarcarat que  pot arribar a prendre , i la sensació de deshumanització que provoquen els magatzems legals en els quals s’amunteguen les tragèdies mentre el temps les va cobrint de pols. Per contra, el muntatge de Fisher opta per un espai molt més asèptic i fins i tot abstracte; un espai blanc i fred , d’una solvent funcionalitat potser excessivament exempta d’intensitat dramatúrgica. La posada en escena  opta també per algun subratllat una mica excessiu, amb llums de la sala enceses, que no f altra cosa que apuntalar  lleugerament el punt més feble de l’excel·lent text de Miller: la tendència a remarcar el to discursiu que adopta  en el seu últim tram. Són en qualsevol cas petits elements qüestionables d’un espectacle que resulta inqüestionablement molt notable, tant per allò que exposa, com per la forma com ho fa . I que es recolza en un esplèndid treball interpretatiu de Vicky Luengo; un treball que obliga a realitzar una dramàtica i sobtada transició entre el to lúdicament desafiant amb el qual se’ns presenta la Tessa quan encara creu que `pot arribar a menjar-se el món, i el to lluitadorament lúcid que adopta quan intueix  amb claredat que els  mecanismes legals dels quals ella mateixa se n’havia servit tants cops, la condueixen inevitablement cap a la derrota judicial. Entre una i altra posició, la Tessa fa un recorregut que abasta una molt amplia gamma d’emocions . I Luengo, no deixa escapar cap d’elles, per tal de reflectir tota la complexitat d’aquest itinerari carregat també de valor simbòlic. 

El treball de Vicky Luengo a Prima facie és militant i generós. La trama té l'encert que la protagonista es vegi atrapada en la seva contradicció. Una advocada penalista, que defensa acusats de violació de gènere es troba asseguda com a víctima que reclama justícia. Ella diu que no salva ni deixa perdre clients. Simplement, troba els forats en el relat que obre l'escletxa a què el jurat pugui considerar que l'agressor potser no era conscient d'estar abusant. Amb això, n'hi ha prou.L'escenografia i, sobretot la il·luminació, aporten els canvis constants d'escena en una trama que es gira com un mitjó. De la primera part d'optimisme, empoderament i èxits com a llicenciada de dret que guanya els primers casos (amb agilitat obre i tanca armaris, amb un desplegament envejable de recursos que la denunciant d'un judici no pot pas intuir), al pou dels vulnerables. Fins ara, ser de classe obrera que competia pels bufets més exclusius, era un simple element d'identitat. Al judici, quan cada detall compta, no pertànyer a la casta, l'afebleix encara més.De fet, a A.K.A. la versió de la denunciant es té més en compte perquè el pressumpte agressor és un immigrant adoptat; la classe compta.Si la primera part, es pot prendre com una oportunitat per mostrar el virtuosisme de la intèrpret; a la segona caldria un gir radical (l'espai i la llum continuen ajudant a situar l'acció, però ja no acompanyen la raó emocional) en què s'ha d'exposar l'ànima. El ritme trepidant baixa una velocitat, però hauria de reduir-se molt més per passar a un teatre més viscut, per sentir el batec per les venes de la protagonista.L'advocada, Tess, que, a la primera part, burxava amb barrina els forats del relat per sembrar el dubte, ara, s'enfronta a la monstruositat del món sense màscares: Lluita perquè cap corc debiliti el que va patir. Però, amb el seu esperit d'advocada agressiva d'èxit, sap que està en una posició dèbil i inferior. Com a Jauría, el judici només la revictimitza a ulls del món mediàtic i judicial. Les lleis d'homes blinden el privilegi dels homes. Ser dona jove, ni que fos de classe superior a l'home que l'agredeix, segueix sent una baula feble (com denunciava Jatahy en la seva versió de Júlia, d'Strindberg).La llei per la qual es volia guanyar la vida i per la que hi havia marge per millorar la societat, la deixa a l'estacada. El seu llegat final sap que serà inútil, però necessita escopir-lo per guarir l'última engruna de dignitat que conserva. El miratge de la Ventafocs s'esvaeix a les 12 de la nit. Cap príncep la buscarà amb la sabata de vidre perduda. Només la mare, potser alguna amiga se salvarà del naufragi.