El repte que es proposa La casa d Asterión és majúscul. Volen fer un retrat esperpèntic de la societat posant el prisma del feixisme. Amb el Novio de la muerte de la Legión com a himne d’arrencada i l’Ave María de David Bisbal de colofó. Se senten hereus del diàleg entre negritud i Il·lustració del Quixot, dels Caprichos de Goya, del patetisme de Valle-Inclán (Luces de bohemia) i de la contundència d’Angélica Liddell amb el seu teatre del dolor convertit en paraula que aclapara i imatges corprenedores.

És honest que avisin quins són els pares artístics per poder saber quina és la seva rampa d’enlairament. Diuen què volen ser i aspiren a ser-ho. Però hi ha una diferència actoral que constata una diferència: acceptar la humiliació, deslliurar-se de cap xarxa de seguretat o amagar-se en la farsa, en la broma, en comptes de ser radical. En els seus vuit quadres (també s’hi suma una mena de descans i un epìleg, que completarien un decàleg) desfilen les seves pors amagades d’una aparent insolència. Són antipàtics i busquen una provocació i fàstic que, en molts moments aconsegueixen. És complicat sortir-ne satisfet com a espectyador de l’espectacle perquè no és gens amable: la incomoditat que transmeten (exposant-se fins al límit) és absoluta. Però, a diferència dels Living Theater que practicaven similars accions repulsives per destronar el Poder i buscar un canvi de relació social, la seva denúncia és més aviat estètica. No hi ha cap intenció de continuar la revolució i sortir a cremar contenidors.

Fan contínues referències a Lidell (amb Una costilla sobre la mesa. Madre). Estaria bé referir-se també a Liebestod amb un implacable discurs protofeixista. També fan algun homenatge al Romeo Castellucci que viatja del grotesc al dolor més íntim (de Juli Cèsar. Trossos a Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu, per exemple) Els de La Casa de Asterión (que prenen el nom a un conte de Jorge Luís Borges) també podrien citar altres referències com la d’El Conde de Torrefiel (disgregar què es diu per text projectat i què passa a escena com a La chica de la agencia…). També hi ha el fàstic físic com en alguns moments del teatre de fluïds de Sergi Fäustino (Nutritivo, Z). Són propostes espertèntiques, grotesques per tenir prou perspectiva icontemplar la deriva d’una societat malalta, carregada d’imatges que van de les més eròtiques a les icones religioses. Són pensaments complexes que es diuen en primera persona del singular i que, puntualment, es viuen en el propi cos. I provoca un rebuig en el que mira. L’acció és desigual en les actrius (cossificades, sovint) que amb els dels nois (que, en tot cas, cedeixen a caricaturitzar la seva nuesa amb llenceria fina). El seu final, entre militar i patètic evoca als cabarets de Les variacions Bildelberg, amb molt caminar marcial però que esdevé ridícul.

És evident que ningú queda indiferent i que hi ha quadres d’un barroquisme preciós (i dolorós). Com pot ser el quadre de Gòlgota amb un Jesús que, en comptes de creu, es puja dalt d’una butaca. I dos lladres que l’acompanyen en el suplici amb el cap cobert fent una coreografia estilitzada de les que es marcaria Madonna a Like a prayer. Els de la Casa de Asterión venen a dir que la religió, els valors i l’actuar en consciència són eines que han estat mercantilitzades. I que d’aquest veure la falsedat s’actui amb coherència i es torni a un estat més pur, animal, a la veritat. La dificultat és veure aquest far en cada un dels quadres. Hi ha, prescisament una voluntat de forma explícita però no queda prou ben resolt el discurs intern que els porta als extrems de provocar-se el vòmit.