Posaré el meu cor en una safata

Vist el dijous, 12 de desembre de 2019 al Teatre Lliure de Montjuïc, BarcelonaLiteralment, l'espectacle comença amb 'el cor en una safata'. Tota una declaració de principis de la creadora Carla Rovira, de la qual ja vaig comentar la inspirada creació per a públic infantil i juvenil (més el segon que el primer, si entenem que és a partir dels 9 anys) ‘Most of all you’ve got to hide it from the chicks’  a l'Antic Teatre de Barcelona. Sempre ha fet espectacles 'diferents' i aquesta no és l'excepció, doncs vol fer discurs mitjançant el teatre, explicar aquelles coses que vol dir, sense importar que es noti, ni la necessitat de la 'quarta paret'.Partint d'una sala d'espera on algú té un ésser estimat que es debat dins d'un quiròfan entre la vida i la mort, assistim a un recordatori inequívoc a un fet que tots coneixem, però que (afortunadament, segur) no tenim present en el nostre dia a dia, i és que, *com deien els romans als generals que tornaven a Roma victoriosos de les batalles, 'Recorda que has de morir', memento mori.I ho fa, fora d'aquesta sala d'espera, que forma part de l'espectacular escenografia, també en diversos formats i situacions, com ara un repàs dels protocols de com s'ha de donar la notícia de la mort a un hospital, a les persones que hi són presents. O en un show televisiu ple de llums i glamour recordant-nos les diverses formes de morir. També ens recorden que el món, així com sona, va cap a la destrucció, a través de les mortals ferides que li etzibem des de fa temps, contaminant i matant espècies sense control. En això, ens auxilien Faust i Mefistòfil, en una curiosa metamorfosi de l'intercanvi de l'ànima del primer per una vida regalada i aconseguir tot allò que vol, atorgada pel segon. També hi ha moments d'un surrealisme que ens deixa parats, com ara tots els actors anant a quatre potes i repetint un mantra amb una sil·labació monòtona. I ben al contrari, en la interpretació d'una preciosa cançó de desamor (com el 99% de les bones cançons d'amor) amb un piano acompanyant. Però on ja es supera qualsevol expectativa és quan la Carla es posa el vestit de David El Gnom i ens explica la seva mort tal com ella la va entendre sent una nena i veient la sèrie, quan aquest personatge es transforma en arbre. La única cosa esperable després d'això, seria que tots els actors de l'espectacle, també de gnoms, interpretessin 'Eres tu' de Mocedades canviant el sentit de la lletra, per a explicar-nos quin serà el nostre final (com a individus i com a espècie).Certament, aconsegueix l'objectiu de recordar-nos allò que molts de cops volem -insistentment- oblidar. Ara bé, d'una forma personalíssima, i que a alguns agradarà més que a d'altres. Particularment, trobo que per a la posada en escena i l'aire de la proposta, molts dels textos resulten excessivament literaris i dits amb una pressa incomprensible, donada la gravetat del tema... i sobretot, el dubte que la parafernàlia del gran muntatge, complex, ple d'espais i amb una gran complexitat tècnica (incloses un munt de projeccions), sigui necessari per a transmetre una veritat tan evident, tan íntima i seriosa. I de retruc, que facin difícil portar aquest espectacle a una gira fora del Lliure.En resum, un espectacle que ens sorprendrà, però que dramatúrgicament pot saber-nos a poc, que probablement donaria més de sí amb un format menys grandiloqüent i que no recomano a persones que estiguin passant per un moment emotiu baix.

Carla Rovira és una artista amb molt de talent i amb un discurs que ja va sorprendre canalla i públic en general des de la seva primera sortida de l'ou com a autora amb Most of all, you've got to hide it from the chicks... Ara, amb molt bon criteri, el nou equip directiu del Teatre Lliure, impulsat per Juan Carlos Martel, li ha brindat una oportunitat d'or: produir-li el primer espectacle de gran format en una sala màgica com la Fabià Puigserver. Ella es va atrevir a agafar el repte, i parlar d'un tema que li preocupava i que, com afecta a tothom, podria atrapar un ampli ventall de públic: la mort. La pega és que, ampliant el radi d'acció, en comptes de donar major profunditat a l'acció, aquest ha acabat resultant superficial, un punt gratuït i emborraxant-se de llums, càmeres i espais que han ofuscat les idees que es perseguien.Evidentment, Carla Rovira ha mantingut la seva forma teatral, artesanal, d'anar coneixent d'un tema i anar posant capes a la idea inicial fins al punt d'arribar a girar-la com un mitjó (a Màtria parlava de la memòria històrica i va acabar adonant-se que la memòria només parla dels homes i no de les dones que van patir tant o més la guerra i la postguerra). Però aquest cop el procès, les contradiccions honestes plantejades a públic, han quedat massa enterrades per un humor negre, més aviat tronat. Veient el muntatge, s'intueix la voluntat de formar el repartiment a partir de les aproximacions (personals o laborals) amb la Mort. Però a diferència dels Titzina Teatre, que van treballar en una sala de vetlla per construir Éxitus, les referències al seu contacte amb la mort són tant evidents que li treuen màgia, lucidesa. El gran problema de la peça és que volent commoure només distreu. I en part, perquè les escenes més dramàtiques les esterilitzen passant-les per la càmera i representant-les en un set (en l'auricula de la sang neta, la que ajuda a créixer).Si va utilitzar la trama de Hamlet per abordar la llibertat d'expressió (Calla, Hamlet, calla, Temporada Alta, 2018), ara s'han servit de Faust per posar en qüestió la Mort. Rovira, hàbil en integrar l'actualitat a l'escena, converteix el doctor Faust embogit de poder en la causa de l'escalfament global del planeta. (Faust es col·loca en l'auricula esquerre, la que rep la sang bruta, i l que marca el desgast, l'aproximació a la mort). Sortosament, sempre ens quedarà Katastrophe dels Sr. Serrano per veure que la humanitat pot ser capaç d'eliminar-se i acabar amb el Planeta, però no amb la matèria). I el rètol de Llibertats Presos Polítics i el funeral als contenidors de plàstic (grocs!) amb una aparença espectacular a un fèretre mentre va erigint del fossar, és tota una altra pintada evident inconformista, que taca el seu espectacle d'actualitat i indignació.Rovira va fer bé rebent l'encàrrec. I sent valenta en la seva manera honesta de treballar. Però, potser hagués estat bé, un ull de fora que li advertís. Potser tampoc ho hagués revisat, però hagués estat una oportunitat de redreçar aquesta oportunitat. Que no serà l'única. Que no ha de ser l'única. Perquè Carla Rovira i el seu equip encara ens han de d'enlluernar moltes altres vegades amb la seva veritat tant directa, un punt mofeta (com el cant de David el Gnomo, l'únic que ens ensenya a morir, amb la seva ingenuïtat). És molt bo que la mirada la mort de Carla Rovira soni ben diferent a la d'Angélica Liddell (Una costilla sobre la mesa. Madre), o a la d'Àlex Rigola (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers). És la seva mort. Però sembla que la grandiositat de l'escena l'ha perdut aquest cop.

Faust, Mefistòfil, bany de leds, filosofia, moviment, gest, càmera, projeccions, urgències i protocols d'hospital amb bata blanca, ritual de tanatori, contenidor de residus groc i gnoms amb barba blanca a l'estil d'aquells aibou!, aibou! Tot per reflexionar sobre l'únic fet de la vida que cap ésser humà pot controlar: la mort.«Posaré el meu cor en una safata» és una creació de la dramaturga, en aquest cas també actriu, i creadora, professora i educadora social Carla Rovira (Barcelona, 1982) que en realitat consta de dues parts: l'espectacle que ara ens ocupa i el “work in progress” anomenat «Turba», de la companyia Mos Maiorum, al qual els espectadors tenen accés en els horaris establerts a banda, si volen, amb les mateixes localitats de l'espectacle.La proposta també s'inclou dins el Programa de Residències del Teatre Lliure que porta el nom de l'actriu Carlota Soldevila amb motiu i memòria de qui va ser un dels fars del primer Lliure i del centenari del seu naixement (al vestíbul del teatre un dels seus autos més significatius rep els espectadors en la línia expositiva del Macba perquè es preguntin: ¿què hi fa?, ¿què significa?, ¿vol competir amb l'esclat de «La dona del 600» que ha mobilitzat els fans del popular utilitari dels anys seixanta al Teatre Goya? Sense resposta. Fa bonic. I si algú s'atreveix a xafardejar dins, es pot emportar una sorpresa d'àudio.La sala gran del Lliure de Montjuïc s'ha reduït pel que fa a aforament i, en canvi, s'ha engrandit amb una espectacular escenografia que aprofita part de l'estructura de la sala amb mòduls elevats, escalinates i soterrani. Tot respira gran espectacle, però la intenció, tant del dret com del revés, diria que és més modesta, més de proximitat, més de pell a pell. I no ho dic només, aviso, per l'escena en què alguns espectadors es veuran interpel·lats directament sobre els seus desitjos a l'hora de la mort, amb testament vital o sense. Em sembla que l'escenografia vol compensar allò que la mateixa companyia hauria pogut expressar en un espai de dimensions reduïdes perquè el que compta de la proposta és el discurs i no el farciment.La tesi del muntatge és despertar la consciència que tothom sap que té la mort segura però també tothom fa el possible per allunyar-se'n tant com pot. Els més joves, perquè ni tan sols hi pensen. Els menys joves, perquè hi comencen a pensar. I els més grans, perquè estan convençuts que se'ls ha concedit una pròrroga.L'espectacle té diferents registres, des dels “tête à tête” clàssics entre el dimoniot de Mefistòfil que fa mans i banyes perquè Faust li vengui l'ànima amb l'ambigüitat de les promeses ni que estiguin signades amb el cor —xaaas!, llumeneta dels “xinos” de mà a mà!— i el cant de la mort voluntària per llei biològica del gnom mític de la sèrie televisiva dels vuitanta —la generació feliç de la majoria de la companyia— que va decidir abandonar silenciosament la pantalla per acabar i marxar al bosc per convertir-se en arbre. Una manera d'associar la mort, per als infants d'aquella generació, amb la reencarnació vegetal a la natura, un preàmbul, si un hi pensa bé, dels moderns cementiris de natura que venen un repòs tranquil i etern a preu de Marina d'Or.Entremig de l'espectacle, com a epíleg, una mena d'oda al contenidor de residus groc, amb flors mortuòries incloses, amb referència puntual als contenidors cremats recentment que han propiciat que l'empresa fabricant dels dipòsits —que, per cert, a Barcelona estrenaran un nou impost irracional el 2020—, hagi fet l'agost en ple hivern. ¿Quina importància té “incinerar” a l'avançada un contenidor de residus en un aldarull de carrer si la mitjana de vida que tenen aquests dipòsits de plàstic és de màxim set anys? És a dir, tothom ha —hem— de morir, contenidors inclosos. Que els uns i els altres, doncs, reposin en pau. Sempre queda el consol de guardar-ne el cor en una safata. (...)