La sexualitat és un motor que mou la humanitat. Sense plaer, diuen
els científics, l’home hagués renunciat al sexe i s’hagués
extingit. Potser és un plantejament massa simplista però és
evident que la pornografia i l’erotisme viu cabalós en la
intimitat de la majoria de les persones. Porn is on és una invitació
a permetre que emergeixi d’aquests canals subterranis, que es
mostri fora dels canals de la culpa a conseqüència d’una moral i
una consciència castradora. Es fa en directe, sense representació, metàfores, ene, que l’espectador es converteix en un observador d’un a mena de peep show marginal.

La companyia ho fa amb la generositat de presentar el propi cos, sense
metàfores, filtres o vergonyes. Explorant cada centímetre del cos
i de la raó. Planteja el gaudi heterosexual sense límits.
D’entrada, amb un punt d’ironia (un tutorial, en alemany sobre
com la noia ha de fer una felació i donar plaer al company), però
acarnissant-se a mesura que avança la posada en escena. Els
protagonistes entren en canals d’adults per mostrar les seves
gravacions. De fet, David Espinosa amb la seva parella també van
experimentar-hi, connectant-se als calals en de xarxes socials en viu.
Ells, enfocaven una situació sexual però que la vestien d’una
teatralitat (recitant Shakespeare, posem per cas) davant de la
sorpresa, empipada i incredulitat dels altres usuaris de la xarxa,
connectats com a voyeurs cibernètics, que podien escriure ( i insultar i vexar lliurement) comentaris al marge.

Porn is on denuncia la necessitat d’excitar-se en cossos perfectes,
quan el plaer es comparteix (i gaudeix) amb tot tipus de
fisicalitats. En aquest sentit, recordar el revelador Fuck in progress. Ara, en aquest controvertit l’espectacle estrenat al TNT, hi plana una reflexió
aparentment alliberadora. Si practicar sexes (sol, o no) relaxa el
cos, perquè el veiem sota el prisma de la culpa? És una pregunta que
té una perillosa ombra: quan només parteix del gaudi personal, quan
no té en compte la llibertat de l’altre. Perquè la fisicalitat de
l’acte trasllada als protagonistes, en alguns casos, a unes
situacions degradants (animals) sense poder saber si tothom hi actua amb plena
llibertat i voluntat, un aspecte clau per sentir plenitud amb
l’altre, o la buidor que expressaven dels finals en solitari…